‘Vània’, un bon actor per a un frenesí (★★★✩✩)

Si tens l'actor, tens el Vània de Simon Stephens. No hi ha cap altra raó que el virtuosisme interpretatiu en aquest espectacle que concentra els personatges de l'obra de Txékhov en un únic actor. A Londres, Stephens i el director Sam Yates van temptar i van convèncer Andrew Scott perquè sostingués aquest embull escènic. 

A Barcelona, Focus i Nelson Valente, han fet el mateix amb Joel Joan. Sobre ell recau el mèrit que la funció mantingui l'interès del públic durant una mica més d'hora i mitja. Ell és el principal reclam al Romea i correspon generosament a les expectatives.

Tot allò que pugui despertar algun dubte sobre aquest joc dramàtic ve de fàbrica. La síntesi de Stephens simplifica el depressiu corrent subterrani sobre el qual flueix la comèdia txekhoviana. Encara que respecta tots els grans parlaments sobre com la vida es pot oblidar de nosaltres, el text es concentra a posar en primer pla el conflicte tragicòmic dels amors no correspostos. Tensions sexuals que ja no s'apunten en fugaces relliscades vuitcentistes; el desig s'exhibeix com una escena d'El carter sempre truca dues vegades. Recordin: només hi ha un actor per al subjecte i l'objecte del desig.

La sensació dominant és que importa molt més el mecanisme, el frenètic fregolismo, aquest passar en un microsegon d'un personatge a un altre –i que el públic participi del passatemps de la roda de reconeixement–, que aportar una lectura innovadora de l'univers txekhovià. Tot es basa en el qui és qui per una inflexió de veu, un gest o un objecte associat. Valente l'ha simplificat perquè Joan ho treballi més des de l'actoral, amb menys crosses d'attrezzo que a la producció original. També sembla que ha retallat una mica el text quan s'endinsa en profunditats perquè la comèdia decaigui el just i ha prescindit d'aquells temps de silenci destacats per la crítica de Londres i que potser li haguessin donat més profunditat dramàtica a la proposta. 

Lee también

Vuit personatges per a Joel Joan

Magí Camps

Els millors moments del muntatge del Romea són aquells en els quals Joan s'apropia de les paraules sense preocupar-se de l'enèsima metamorfosi. Quan l'actor es posa seriós, com en l'excel·lent esclat d'Ivan a l'acte III, o s'oblida per un moment de la construcció externa del personatge i Sònia o Helena s'expressen sense la veu o el posat falsejat. Quan Joel Joan posa el focus en el que diu, amb la seva càrrega emotiva, que en l'artifici de com ho diu.

Una funció de què es gaudeix per tot allò que no té res d'innovador, pel que és essencial: una bona interpretació d'un text que ho aguanta tot. Que és el que ofereix Joel Joan quan Simon Stephens el deixa.