Vuit personatges per a Joel Joan
Estrena teatral
L’actor interpreta ‘Vània’ en la versió de Simon Stephens, dirigit per Nelson Valente
Nelson Valente agafa en braços Joel Joan davant del cartell de 'Vània' del teatre Romea
El dramaturg britànic Simon Stephens va essencialitzar i adaptar l’obra de Txékhov L’oncle Vània, per a l’actor Andrew Scott i el director Sam Yates. Va ser quan van fer una primera lectura que van veure que l’obra s’enlairava quan un sol actor feia els vuit personatges de Vània, en aquesta versió “desconstruïda i esferificada, com si fos Ferran Adrià”, explica Joel Joan.
L’actor va acceptar el repte que li va llançar el teatre Romea, de manera que la coprodueix amb Arriska, i va proposar Nelson Valente com a director. “Vaig pensar en ell perquè no havíem treballat mai junts i en tenia moltes ganes –explica–. Ens respectem mútuament i es nota que no és català, que és argentí: hi ha més sentit de l’humor que en molts directors de casa nostra. I això és especialment necessari en obres com les de Txékhov”. Perquè aquest Vània continua sent Txékhov en estat pur.
“Els interpreto pensant com seré jo quan sigui vell o potenciant la meva part femenina”, assenyala l’actor
Valente, en un bon català gràcies al fet que actor i director han fet de parella lingüística, detalla: “L’obra és una reducció del text de Txékhov, que va situar l’obra a Irlanda, i Joan Sellent n’ha fet una adaptació a Catalunya actual, amb noms i llocs d’aquí, però d’una manera molt subtil. Stephens ens va dir que com menys distància hi hagi de temps i d’espai entre l’obra i l’espectador, millor”.
“Però no sabíem com ho faríem, perquè ara diu que surten dos personatges i que n’hi entren tres –confessa l’actor–. El que proposa l’autor és un experiment teatral, on passa de tot, riure i emocionar-se. Si el teatre sempre és mentida, aquí és una hipermentida. En la primera lectura no vaig entendre res. L’autor ha agafat les rèpliques fonamentals i això eleva encara més el text. Cada frase és una idea i per això m’ha costat més memoritzar-lo”.
Ni l’actor ni el director van voler veure la versió que es va estrenar el 2023 amb Andrew Scott. “Això et talla la imaginació i et contamina –continua Joel Joan–. Ara bé, com t’ho fas perquè el públic ho entengui? Canvio una mica la veu, però sense caure en una cosa exagerada, estrafeta o estereotipada. Cada personatge ha de tenir la meva veritat, sense màscares. Amb el Nelson dèiem que els personatges s’han de definir pels anhels i pels drames, que són vuit. Si fóssim massa explícits, deixaria de ser intel·ligent i seria com insultar el públic. Ho fem perquè l’espectador entengui l’obra i, així, potser arribarà a emocionar-se. I jo faig cadascun dels vuit pensant com seré jo quan sigui vell o potenciant la meva part femenina”.
Lee también
“El vestuari és virtual i la gestualitat és mínima, amb algun objecte per donar un codi a l’espectador i que entengui qui està parlant a cada moment –afegeix l’actor–. Em passo l’obra mirant el buit, però jo tinc tots els personatges col·locats i els veig. L’obra només és possible amb la implicació del públic”.
La sintonia entre actor i director es fa manifesta quan s’expliquen. Valente apunta: “Un no sempre té la possibilitat de fer un Txékhov i un no sempre té la possibilitat de treballar amb el Joel. Hi ha hagut molta complicitat per fer aquest repte i ell ha estat molt generós proposant coses, que hem anat seleccionant”. I Joel Joan conclou: “El monòleg final de Sònia és gairebé com un parenostre, una declaració de vida des de l’admissió de la frustració: mai serem el que voldríem ser”.
