És lícit matar un tirà?
Com qualificar la deliberada i calculada execució d’Ali Khamenei i altres dirigents iranians duta a terme pels exèrcits regulars dels Estats Units i d’Israel? És lícita perquè s’ha dut a terme amb la intenció d’alliberar el poble iranià de la dictadura que pateix des de fa dècades? O bé es tracta d’un assassinat perpetrat amb infracció de la llei internacional i atenent-se tan sols a la satisfacció exclusiva dels interessos particulars dels actors? Vegem-ho.
Assumeixo com a correcta la tesi del jesuïta Juan de Mariana (1536-1624). El tema del tiranicidi va ser una qüestió clàssica a la filosofia política de la seva època, molt tractada pels autors de l’Escola Ibèrica dels segles XVI i XVII. Molts dels autors esmentats, jesuïtes, van defensar la licitud del tiranicidi, en particular en el cas de l’usurpador. Mariana tracta aquest tema a De rege et regis institutione (1590), sostenint que, en cas d’usurpació, el tirà “pot ser desposseït per qualsevol del govern i de la vida”, ja que és un “enemic públic”. No contempla matisacions en aquestes circumstàncies. I en el supòsit del tirà per exercici o mal governant, és a dir, si el rei “trastornés tota la comunitat, s’apoderés de les riqueses de tots, menyspreés les lleis i la religió del regne i desafiés amb la seva arrogància i la seva impietat el cel mateix”, “cal pensar el mitjà de destronar-lo”.
En aquest cas –afegeix–, cal distingir dos supòsits: 1) Que les reunions públiques estiguin permeses. 2) Que no siguin possibles. En el primer cas, el millor –diu Mariana– seria que decidís la majoria, adoptant un acord sobre la manera de procedir. En el segon, és a dir, en cas d’enfrontament, primer s’hauria d’amonestar i “cridar a raó i dret” al tirà, i si rebutgés l’amonestació i esclatés una guerra, qualsevol particular que “vulgui ajudar la salvació de la pàtria”, “si no hi hagués cap altra manera de salvar-la”, podria “matar el príncep (…) amb l’autoritat legítima del dret de defensa”. Mariana entén que, en aquest cas, es dona mort al governant “com a un enemic públic” que és, ja que no s’està davant d’un governant legítim, sinó d’un usurpador.
Seguint Mariana, la meva conclusió és que: a) quan s’ha usurpat el poder i b) quan, privades les llibertats essencials, esclata un enfrontament, és legítim que qualsevol ciutadà mati el tirà. Sobre aquesta base, la meva posició sobre la guerra d’agressió desencadenada pels Estats Units i Israel contra l’Iran, a impuls israelià i amb la premeditada i immediata execució de la cúpula dirigent iraniana, es concreta en aquests punts:
La tirania iraniana no justifica les morts causades per uns tercers en benefici propi
1) Es tracta d’una acció militar agressiva de dos estats contra un altre per unes raons que no tenen res a veure directament amb la defensa de la llibertat i dels drets humans del poble iranià. Per als Estats Units, l’objectiu és plural: la preservació de la seva erosionada hegemonia, la defensa de la seva posició a la zona, el control del comerç mundial i la preservació del dòlar com a moneda de referència. I per a Israel, es tracta de destruir el seu principal enemic a la zona, cosa que li deixaria les mans lliures per prosseguir la política d’ocupació de territoris.
2) L’atac a l’Iran pels Estats Units i Israel s’ha produït sense l’autorització de les Nacions Unides, ni a petició d’una instància iraniana, per la qual cosa és una agressió en tota regla, susceptible de ser qualificada com a crim de guerra. Ali Jamenei era un tirà i el règim dels aiatol·làs una tirania, però això no justifica l’agressió ni les morts causades per uns tercers en benefici propi, si bé amb el pretext d’alliberar l’Iran de la tirania.
3) Cap memòria històrica, per brutal, profunda i inoblidable que sigui, atorga a ningú patent de cors.
4) Era previsible la reacció europea, majoritàriament seguidista dels Estats Units i d’Israel. Europa, a la seva decadència, ja
ni és capaç de fer honor a la seva millor tradició.
5. Suport ple a la posició crítica adoptada pel president Sánchez, abstracció feta dels seus motius personals si és que n’hi ha, per jutjar-la d’acord amb l’ordre jurídic internacional.