A mi no em deixa ningú!
Ja abans de les xarxes i els algoritmes, cap allà el 1300 abans de Crist, les parelles tenien els seus estira-i-arronses i alguna cosa em diu que Nefertiti i Akhenaton, el primer matrimoni perfecte de la història, se les havien en privat.
–La faraona m’ha fet fora de l’estança!
Quan Akhenaton deia això als cortesans, jo m’imagino que pretenia dues coses: mantenir el relat pensant en els annals i justificar que pensava fer-li el salt a la dona, transferint la culpa a Nefertiti, tècnica que ha arribat als nostres dies. Si no fos així, el tal faraó hauria vociferat:
– Me’n vaig de l’estança perquè vull i em dona la gana!
A diferència d’Akhenaton i Nefertiti, les parelles comencen i acaben i llavors sorgeix el relat o el que cadascun dels contendents al·lega perquè família, amics i pròxims es facin una idea de les raons de la ruptura. És el que avui en diem socialització , concepte que permet ficar el nas allà on no et demanen.
Com que les ruptures abunden entre la fauna dels divorciats, la varietat de reaccions es divideix entre els que atribueixen la culpa al contrincant i els que s’exculpen per no assenyalar el contrincant, amb una franja –progressiva en funció de l’edat– que opta pel match nul i ves i busca de qui és la culpa.
Les parelles comencen i acaben i llavors sorgeix el relat o allò d’ara com ho explico
L’orgull hi té el seu paper i no conec ningú, tret de mi mateix, que quan explica una ruptura digui:
–Si és que no hi ha qui m’aguanti!
Hi ha diferències entre la narrativa femenina i la masculina del relat? Els homes són de traç gruixut i recorren a raons contundents, telegràfiques i susceptibles de ser explicades al vestidor d’un club de pàdel. Jo diria que les dones prefereixen els matisos, es donen el seu temps amb les explicacions i volen dissipar tots els dubtes aliens, potser pensant en futures relacions.
Cadascú es busca un relat per tal de passar el dol dignament en lloc de tirar-se a la beguda o a fer pena, opcions desaconsellables. Per sort per a ells, Nefertiti i Akhenaton van acabar els seus dies sense haver-se de dir:
–A mi no em deixa ningú!
