Catalunya es troba avui davant un dels reptes més importants de les pròximes dècades: garantir que tots els territoris —grans i petits, urbans i rurals— tinguin les mateixes oportunitats de prosperar i de contribuir al projecte nacional català. El debat sobre el reequilibri territorial no és accessori ni tècnic. És un debat profundament polític, que afecta la cohesió social, la qualitat de vida, dels serveis públics, i la capacitat col·lectiva de construir un futur compartit. I és també un debat urgent.
La radiografia actual del país és molt clara. Catalunya pateix greus desequilibris estructurals en la distribució d’inversions, serveis públics i oportunitats.
El govern ha de descentralitzar els seus esforços, recursos humans i projectes ja que hi ha amplies parts del territoris —com el Pirineu, la Catalunya Central, les Terres de l’Ebre o gran part de la plana de Lleida— que continuen sense una aposta de futur i sense projectes estratègics alentint el seu desenvolupament.
Aquest desequilibri territorial té efectes directes en tres àmbits essencials. El primer és l’habitatge: en les grans ciutats, l’accés a un habitatge digne s’ha convertit en un problema estructural que expulsa joves i famílies, augmenta desigualtats i dificulta que la gent pugui arrelar-se al seu municipi. El segon és la mobilitat, condicionada encara per un model radial que connecta els territoris cap a Barcelona però no entre ells, amb dèficits crònics d’inversió i un transport públic insuficient. I el tercer són els serveis públics, que no arriben amb la mateixa intensitat ni qualitat a totes les comarques, generant una sensació creixent d’una Catalunya desigual.
Catalunya pateix greus desequilibris estructurals en la distribució d’inversions, serveis públics i oportunitats
Davant d’aquesta realitat, cal un canvi de paradigma. Catalunya no pot continuar entenent-se des d’un centre que tot ho absorbeix, sinó des d’una xarxa de nodes territorials interconnectats, complementaris i corresponsables. Un país en xarxa que distribueixi oportunitats, que enforteixi la vida local, que reconegui el valor del món rural i que faci de la diversitat territorial un actiu i no una feblesa.
Això implica, primer de tot, garantir la igualtat real d’oportunitats. No podem acceptar que el codi postal determini el futur d’una persona. Un jove del Pirineu, del Montsià o del Baix Llobregat ha de tenir el mateix accés a formació, ocupació, connectivitat i serveis que qualsevol ciutadà d’una gran ciutat. I això només s’aconsegueix amb una estratègia deliberada de redistribució d’inversions, infraestructures i serveis públics.
El municipi de Sant Climent de Llobregat és un exemple d’aquest model d’on soc alcalde. Tot i formar part de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, manté un caràcter de poble arrelat, amb identitat pròpia i un teixit social cohesionat. Aquesta doble condició demostra que és possible combinar el dinamisme urbà amb la qualitat de vida local; que el futur del país implica per reconèixer la complementarietat entre món urbà i món rural, i no per enfrontar-los. Cada municipi és un node essencial del país en xarxa, i cadascun aporta singularitats que reforcen el conjunt.
Per avançar cap a aquest model, calen polítiques concretes i valentes. En mobilitat, és imprescindible apostar per infraestructures que connectin territoris entre ells: busos intercomarcals que no obliguin a passar per Barcelona, millors freqüències de transport metropolità i una xarxa de mobilitat sostenible que garanteixi desplaçaments segurs a peu o en bicicleta. La connexió digital és igualment clau: fibra òptica i 5G a tots els racons del país permetent el teletreball, activitat econòmica i accés a serveis sense barreres territorials.
En habitatge, cal trencar el cercle que concentra demanda i preus a les grans ciutats mentre deixa desaprofitat el potencial de molts municipis mitjans i petits. Destinar recursos de la Generalitat i l’AMB a parcs d’habitatge assequible fora dels nuclis habituals de pressió, incentivar la rehabilitació d’habitatges buits i establir criteris d’arrelament —com el cas de Sant Cugat, que vincula l’accés a l’habitatge públic a la vinculació amb el municipi— són mesures que poden distribuir població i oportunitats de manera més equilibrada.
Barcelona té un paper clau. Ha de ser un motor que comparteixi oportunitats, recursos i capacitat d’atracció amb tot el territori
Els serveis públics també han d’integrar-se en aquesta lògica de xarxa. Cal reforçar l’atenció sanitària i educativa bàsica a tot el territori, amb eines com la telemedicina, l’educació híbrida o oficines de serveis compartits entre municipis petits. També cal impulsar un pla de reequilibri econòmic que generi activitats productives en comarques menys denses, que doni suport al comerç local i que promogui hubs d’innovació arreu del país.
I en l’àmbit cultural, és essencial que la cultura circuli i que no quedi concentrada a Barcelona o a les capitals, sinó que arribi a tots els municipis, que reforci l’orgull local i que connecti tradicions, festes i creativitat en un circuit cultural de país.
Barcelona té un paper clau. Ha de ser un motor que comparteixi oportunitats, recursos i capacitat d’atracció amb tot el territori. La capital ha d’exercir una capitalitat connectora amb Girona, Tarragona i Lleida de fluxos —aeroport, port, universitats, cultura, recerca— i ha de treballar en xarxa amb altres centres territorials, descentralitzant programes i projectes. El model Madrid, basat en la concentració extrema de recursos en una sola ciutat, empobreix el conjunt del territori i genera desigualtats profundes. Catalunya no pot —ni vol— imitar aquest camí.
El reequilibri territorial és, en definitiva, una qüestió de justícia. Una aposta per un país on ningú hagi de marxar de casa seva per manca d’oportunitats, on tots els territoris tinguin veu pròpia i capacitat de créixer, i on la suma de totes les peces reforci el conjunt. Aquesta és la Catalunya en xarxa que proposem: cohesionada, descentralitzada, equilibrada i amb futur. Una Catalunya que posi les persones i els territoris al centre. Una Catalunya que funcioni al servei de tots.