La meva parella i jo ens hem mudat aquest juliol a Sabadell. Tenim una relació a distància. Ella és neerlandesa i està fent un doctorat a l’Institut de Recerca en Matemàtiques i Ciències de la Computació dels Països Baixos, i ha vingut a fer una estada de tres mesos en una empresa líder a Barcelona. Escric aquesta carta sent el tercer dia que la meva parella va a la feina amb transport públic, i ja ha provat tres mitjans diferents per arribar a les Glòries, on treballa: FGC, Rodalies i autobús. El primer és malauradament lent si a més has de fer transbord. El segon és un malson llarg d’explicar. I l’autobús s’ha avariat les dues vegades que l’ha triat, una de les quals al mig de la C-58. Per sort, encara no li han intentat robar.
Personalment sento una barreja d’impotència, vergonya i culpa per aquest desastre de país en què s’està convertint Catalunya, i em costa molt fer-me veure a mi mateix que val la pena viure aquí.
En un principi vaig veure això com una oportunitat de convèncer-la de les virtuts de viure els dos aquí en un futur, però al mateix temps em preocupava el transport públic.
El desplaçament des del Vallès fins a les Glòries no està connectat de manera directa per transport públic i s’ha de fer un transbord, cosaalmenys sempre que els diferents mitjans de transport funcionin, és a dir siguin segurs, fiables, còmodes i ràpids. Però vet aquí el problema, ara mateix la xarxa de transport públic no garanteix cap d’aquests quatre punts bàsics.
En definitiva, i parlant de transport, ja podem dir que cal ampliar l’aeroport del Prat perquè vingui talent internacional, si aquí no som capaços ni de mantenir una xarxa de transport públic metropolità funcional. Ara entrar en el debat de l’ampliació se’m faria etern, però jo diria que l’aeroport, el que hi ha ara o un de més gran, servirà més aviat perquè el nostre talent marxi per no tornar, que no pas perquè qui sap quins herois ens vinguin a salvar.
Joan Cuscó
Sabadell