Cada dia, amb una freqüència que inquieta, topo amb persones que, sigui per por, per conveniència o per rutina, viuen escamotejant-se a elles mateixes. No parlo tan sols d’una mentida puntual, d’aquelles que la vida exigeix de tant en tant, com qui corre una cortina per evitar que la llum fereixi. No. Parlo de l’ocultació sistemàtica de l’ànima, de l’esforç sostingut per semblar allò que no s’és. Una impostura moral, íntima, una mena de teatre continuat. Aquest fingiment sostingut, lluny de ser inofensiu, va calant dins la persona com l’ai- gua dins una fusta deixada a la intempèrie. Reprimir la pròpia naturalesa, la sensibilitat, la tendresa, l’opinió sincera, fins i tot la feblesa, és sembrar un camp de cinisme.
El qui viu amagant-se, tard o d’hora, acaba menyspreant tot allò que ell mateix voldria ser. I el menyspreu, ja ho deia Aristòtil, és una forma baixa de defensa, un recurs de l’ànima arraconada.
Èticament parlant, la veritat personal, no pas la brutalitat ni el desvergonyiment, sinó la veracitat, és un deure. I és un deure no pas per als altres, sinó per a una mateixa. Viure amb veritat és l’única manera de viure amb una certa calma.
La vida, prou complicada de per si, no es pot sostenir damunt del fingiment.
Cesca Barti
Banyoles