A Catalunya, sigui on sigui, a l’hora d’encetar una conversa o demanar per alguna cosa sempre ho faig en català. A tothom, tingui la fesomia que tingui, em dirigeixo en aquesta llengua, fins i tot si em parlen en castellà. Un cop comprovat que m’entenen en català, continuo com si res. D’aquesta manera, hom conserva el dret de parlar amb la llengua que vol o amb la qual s’expressa més bé. I no hi ha cap problema. Això sí: si el meu interlocutor no comprèn el català, aleshores m’hi adreço en castellà, o, si cal, intento expressar-me amb altres idiomes. La comunicació i l’entesa per sobre de tot. Tanmateix, hem d’admetre que viure només en català a Catalunya a vegades no és possible. Amb tot, no hem de defallir. Així mateix, penso que a les persones nouvingudes que estan aprenent català, amb dedicació i esforç (en soc testimoni), els hauríem de parlar en català. Sens dubte ho agrairan.
David Serrador Ballester
Vic