Ara es parla molt de la carestia de l’habitatge de lloguer, però es parla poc de la carestia del preu de compra. Als anys setanta, un habitatge costava el que ara vindrien a ser dos mil euros. Ho heu vist bé: dos mil euros! Com pot ser que ara el mateix habitatge pugui costar dues-centes vegades més? Què ha passat? Doncs que s’ha convertit en un filó d’or per a tots els que hi intervenen, començant per les administracions, arquitectes i promotors, i seguint pels notaris i tots els professionals que hi fiquen cullerada. Si el valor de compra és elevat, com volen lloguers barats? Tots els costos que incideixen en la compra d’un habitatge són exagerats. Cal retallar.
Lluís Silvestre Casamartina
Begues
Mostrar comentarios