El 29 de desembre passat la mare rep una alerta automàtica del telèfon de la meva germana Mireia dient que havia tingut un accident. Truquem al 112 diverses vegades. No ens poden dir res per protecció de dades. Tampoc els Mossos, que ens trucaran quan ens puguin dir alguna cosa.
Els missatges d’emergència del telèfon segueixen arribant i veiem que el mòbil de la meva germana es mou cap a Manresa. Una part de la família va cap allà. Una altra, cap al punt de l’accident, on els Mossos expliquen que hi ha hagut un xoc frontal i que s’havien endut tots els ferits vius, però que no sabien on.
Localitzem el meu cunyat Carlos a l’hospital de Manresa. De la resta, res fins que l’infermer de l’ambulància que porta la meva germana ens truca i ens diu que a ella i al Mauro els porten a la Vall d’Hebron. El Teo, al Parc Taulí. I això perquè ella, tot i que molt atordida, estava conscient i recordava el número. Van ser tres o quatre hores de neguit, de no tenir-ne cap informació, tot i demanar-la reiteradament.
Un cop vam arribar a l’hospital tot va canviar, i tant la meva família com jo ens hem quedat meravellats dels enormes professionals que tenim a les ucis públiques. I no vull oblidar-me del SEM.
Tot i que malauradament tant el Teo com el Mauro ja són al cel, els serveis mèdics ho van intentar tot i fins al final, i ens han deixat colpits i agraïts per sempre. És quan et toca viure de prop la sanitat pública que t’adones que cal invertir-hi, gestionar de la millor manera els impostos i pagar-los. Perquè els professionals sanitaris ens puguin seguir cuidant.
Famílies Morell Bernabéu i Cuervo Feliu de Cabrera
Barcelona