Durant temps ens han repetit que el mercat, tot sol, garantiria el dret a l’habitatge, però el cert és que ha passat tot el contrari: el mercat, tot sol, ens ha portat a una emergència habitacional cronificada, a una Catalunya líder en desnonaments, a lloguers disparats i barris que perden l’ànima perquè s’està fent fora el veïnat de tota la vida. És el dret a l’habitatge el que està amenaçat de mort, i no el dret a la propietat.
Aquesta situació va començar amb l’estafa immobiliària, va continuar amb el rescat milionari a la banca del que mai ens hem recuperat i ha acabat amb una especulació desbocada que ha convertit les cases ens els actius financers més rentables del mercat. Si a això li sumem la inacció de les administracions (PP i PSOE a l’Estat i Junts a Catalunya), que han permès que “el mercat” resolgués tot per si sol, tenim la recepta perfecta per arribar a on som: joves que no es poden emancipar ni plantejar-se formar una família; adults que han de compartir pis perquè no poden permetre’s viure sols; empreses que trossegen pisos per llogar habitacions i treure’n més rendibilitat; cues eternes i “càstings” per poder veure un pis; gent expulsada dels seus barris de tota la vida; parelles que no es poden separar perquè no poden pagar dues cases...
L’habitatge és ja el principal motor de la desigualtat i la potència amb la que avança és més imparable cada dia que passa.
Els Comuns ho tenim clar: s’ha de garantir el dret a l’habitatge. El mercat ja no pot resoldre res. És voraç i depredador. Cal intervenir a curt i a llarg termini. És urgent regular-lo: posant límits, fent complir la llei sancionant aquells qui se la salten, que són legió, i corregint les disfuncions del model que ha convertit les nostres ciutats en espais reservats a les elits i les rendes altes. I a llarg termini: construir, construir, construir; i rehabilitar, rehabilitar, rehabilitar. Hem d’assolir un parc públic i assequible de lloguer fins a complir l’objectiu del 15% d’habitatge social en vint anys.
Tenim clar que el mercat depredador no té res a veure amb la propietat privada de la gent comuna, té a veure amb l’oligopoli rendista que acapara habitatge com a inversió. El petit propietari és un supervivent d’aquesta gran bèstia acaparadora de cases i destructiva de drets.
Les dades són eloqüents: sis de cada deu compres a Catalunya es tanquen al comptat, sense hipoteca; i l’1,3% dels propietaris (els que tenen més de deu habitatges) acumula el 24,4% de tot el parc de lloguer. Ningú amb un sou normal pot competir amb això. I quan els fons compren edificis sencers per convertir-los en lloguers de temporada, coliving o apartaments turístics, es destrueix la possibilitat de projectar, d’emancipar-se, d’arrelar-se.
D’aquí neix la nostra proposta de llei per limitar les compres especulatives a Catalunya amb una premissa molt bàsica: una casa, una família. Excepcions raonables: una segona residència en un altre municipi; la compra per a un familiar directe; i els edificis complets amb una obligació clara de destinar els habitatges a residència habitual i respectar el preu del contracte anterior o l’índex de referència.
El dret a la propietat no es trenca: tothom podrà comprar-se una casa, una, per viure. Pels que tot i així es posen les mans al cap, han de saber que la mesura serà temporal (mentre duri l’emergència habitacional) i aplicable només a zones tensionades. I no serà retroactiva: qui ja té un, dos o tres habitatges, òbviament no està obligat a vendre.
Amb la proposta de llei no estem inventant res. Importem un model que s’aplica des del 2022 a Àmsterdam o Rotterdam i que ha donat com a resultat menys compres d’inversors, més primeres residències i estabilitat als barris. A més, un informe jurídic del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona, elaborat pel jurista Pablo Feu, acredita la viabilitat de limitar temporalment les compres especulatives en zones tensionades. Catalunya té competències per fer-ho. Vista la magnitud de l’emergència, té també l’obligació d’actuar.
Això és el que exigim al Govern: actuar. No podem perdre més temps. Cases per viure, no per especular.