Diu l’Amaia Arrazola, al seu llibre Totoro y yo, que analitzant la pel·lícula El meu amic Totoro, va entendre l’autèntica trama d’aquesta obra mestra del cinema d’animació: el dolor d’unes nenes per la seva mare malalta. Diu tot seguit que la realitat de vegades fa massa mal, i que a la pel·lícula les nenes fan el que poden per sobreposar-s’hi. Aquest detonant permet al seu creador, Hayao Miyazaki, crear un univers ple de criatures fantàstiques, a mig camí entre els clàssics de Kenji Miyazawa i Lewis Carroll.
Vaig buscar aquesta entrada del seu llibre dedicat a l’univers Miyazaki la tarda que vaig assabentar-me de la mort de l’Amaia. Em va venir al cap que quan molts autors comencen a tenir fills, en lloc de trobar-nos, acostumem a enviar-nos els respectius llibres dedicats. Totoro y yo, de fet, el va dedicar a les meves dues filles… “y para Oriol un poco también”, hi va escriure, sorneguera. Molt de l’Amaia.
Lee también
Poques hores després, de matinada i encara en xoc, vaig posar-me a dibuixar, sense pensar gaire, una imatge de comiat que de seguida es va barrejar entre els milers de missatges a xarxes dedicats a ella. Vaig dibuixar “Totoro i ella”, enfilats a l’immens til·ler, compartint espai dins un Olimp comú, satisfets de la feina feta.
L’estat de xoc col·lectiu per la seva partida encara dura, la realitat de vegades fa massa mal, certament. Per això l’Amaia també dibuixava, creant i compartint de forma generosa, als seus llibres i a les parets de la nostra ciutat, un univers únic que convida a continuar vivint. Com el de Miyazaki, l’art de l’Amaia Arrazola també convida a sobreposar-nos i gaudir sense concessions. Ella va vetllar perquè així fos, i ho continuarà fent des del seu univers.
Homenatge d'Oriol Malet a Amaia Arrazola