Sánchez tira “p’alante”

Hi ha expressions pensades només per exhibir-les a les xarxes socials, on arrelen durant un temps. Gonzalo Boye, advocat de Carles Puigdemont, es va inventar allò de “ ...i aquí ho deixo”, per insinuar victòries del seu client davant el poder judicial, com David contra Goliat. Miguel Ángel
Rodríguez, avui assessor d’ Isabel Díaz Ayuso i al seu dia de José María Aznar, ha popularitzat el “ p’alante” com una manera d’augurar imputacions judicials de dirigents socialistes o el seu entorn. Aquests casos judicials són ara mateix el principal trencacolls per a Pedro Sánchez, que els últims dies llança constants missatges de resistència. Ho va fer al congrés del PSOE del cap de setmana passat i també divendres, quan va voler desmentir que simplement estigui entomant el ruixat: “Jo no resisteixo en el Govern, jo avanço en el Govern. Governar és avançar i això­ faig”. Si alguna cosa ha quedat clara aquesta setmana és que Sánchez es pren les eleccions del 2027 com un repte per al qual ja ha començat a preparar-se.

Els cinc dies d’abril van abonar les tesis d’una retirada del president. Sens dubte, el PSOE haurà de pensar en algun moment en el relleu, però Sánchez deixa clar que ell serà el candidat en les pròximes generals. Fins i tot Alberto Núñez Feijóo ha assumit que les eleccions seran el 2027 o, a tot estirar, uns mesos abans. “ Aguanta Pedro, no dimiteixis perquè et farem fora els espanyols, lliurement i democràticament”, va clamar el líder del PP fa una setmana. Si fins ara els populars confiaven a fer caure Sánchez tard o d’hora, ara es van fent a la idea que hauran d’esperar, però sense aixecar la pressió sobre el president.

Si Ayuso manté la confrontació amb Sánchez, López s’enfrontarà a Ayuso des del Govern central

Els pròxims mesos el PSOE renovarà candidatures en diverses autonomies per provar de recuperar poder territorial, molt tocat per l’ avanç del PP. Una de les decisions més rellevants serà el cartell electoral a Andalusia. De moment, Sánchez ha encarregat a un dels seus fidels, el ministre Óscar López, la tasca de plantar cara a Ayuso a Madrid. La líder popular sol menystenir els seus rivals a l’ Assemblea madrilenya i busca l’enfrontament directe amb Sánchez, fins al punt que de vegades aconsegueix que el president mantingui la confrontació amb ella, cosa que la fa créixer com a referent polític. La tasca d’Óscar López serà precisament donar-li la rèplica, fins i tot atacant primer, des de l’altaveu del Govern, però sense involucrar el president.

Sánchez espera que el PSOE aguanti, però el problema el té a la seva esquerra. Perquè els comptes li surtin ja no és que necessiti que Sumar i Podem vagin junts, cosa que sembla impossible, sinó que fins i tot els caldria un lideratge que superi personalismes esgotats, una altra cosa que tampoc no s’entreveu.

Malgrat els bons resultats macroeconòmics, la societat espanyola dona mostres d’inquietud davant les mancances de l’ Estat del benestar. Les mobilitzacions per la sanitat pública, les protestes per demanar habitatge a preus assequibles i, fins i tot, les manifestacions a favor de la universitat pública a Madrid en són exemples clars. El congrés del PSOE gairebé no va enviar senyals en aquests àmbits,
tret del de l’anunci de la posada en marxa d’una empresa pública d’habitatge.
Tampoc Sumar o Podem estan capitalitzant aquest mar de fons, encara que insisteixin en les seves propostes per donar solució a la crisi habitacional, ja que tots ells tenen un problema de credibilitat atesos els antecedents.

De la resta de forces que sostenen el Govern de Sánchez, la principal incògnita són els independentistes. Si, com és probable, la pugna a ERC entre les candidatures de Oriol Junqueras i Xavier Godàs acaba amb una victòria ajustada d’un dels dos, el nou líder haurà de dirigir un partit dividit sobre les aliances amb els socialistes. Però la font d’inestabilitat més important prové de Junts, que no tenen clar si els convé més fer aprovar o no els pressupostos per treure el màxim rèdit del seu suport parlamentari.

Mentrestant, el PP ha anat assumint que la cursa cap a la Moncloa és més de fons que un esprint. Tornant de l’estiu, Feijóo va començar a desgranar propostes programàtiques per mostrar una alternativa i no limitar-se només a la crítica dura i sense treva. Però va interrompre aquesta tasca arran de la DANA de València i de les declaracions relacionades amb el cas Koldo.

A Feijóo també se li ha complicat el front territorial. Vox va plegar dels governs autonòmics que compartia amb el PP i ara hi ha sis comunitats que no poden aprovar els seus pressupostos. Santiago Abascal ha guanyat punts a la galàxia de la ultradreta europea i dels Estats Units. Vox vol collar el PP, posar les coses difícils als seus barons, acusar-los de traïció, com està passant amb el repartiment de menors migrants arribats a les Canàries.

Feijóo veu com el vent de la política a Europa és favorable a la dreta, tot i que potser haurà d’esperar una mica més del que creia perquè Sánchez vagi “ p’alante” en el sentit que li dona Miguel Ángel Rodríguez. I el líder socialista apel·la justament a seguir “ p’alante” amb un altre significat, el d’“avançar” més que simplement “aguantar”, conscient que només així tindrà una oportunitat.