Començo aquest article per allò que n’hauria de ser la conclusió: el millor homenatge a les víctimes i els afectats per la DANA és que siguem capaços d’elaborar un quadern de Bitàcola que reculli totes les incidències viscudes en aquesta tràgica experiència. I sobre aquesta base, confeccionar uns protocols perquè mai més no es reprodueixi el cúmul d’errors comesos. Una cosa tan senzilla com posar les bases perquè el que va passar no es repeteixi. I lògicament no em refereixo al fenomen climatològic, sinó a la resposta que exigeixen les seves conseqüències. Des dels avisos i les alarmes fins a la clarificació de responsabilitats de cada administració passant per la coordinació dels voluntaris o la logística de la distribució d’aliments i béns de primera necessitat.
Efectivament, sense oblidar les riuades del Vallès del 1962, amb prop de mil víctimes, fàbriques, habitatges i estris personals destruïts, València ha patit una de les catàstrofes naturals més importants de la història espanyola. La DANA ha canviat la vida de milers de persones i famílies, ha amenaçat el seu benestar i ha creat una incertesa estremidora sobre el seu futur. Generant inseguretat i neguit entorn d’una infinitat d’activitats productives. Moltes d’elles en mans d’autònoms i petits i mitjans empresaris.
Ningú no entén que el debat polític consisteixi només a fer responsable l’adversari sense una sola iniciativa conjunta que ofereixi solucions per pal·liar els danys de la tragèdia. És cert que hissar l’eslògan de “només el poble salva el poble” ha estat el recurs demagògic de la ultradreta antidemocràtica, avivant prejudicis contra les institucions al si d’un clima de dolor i trauma col·lectiu. Però també és cert que, més enllà del seu ús il·lícit, aquesta consigna enganxosa i fal·laç fa aflorar la frustració social d’una població que se sent abandonada i s’aferra a la solidaritat. La bronca i manca de coordinació entre els responsables de les administracions queda subtilment expressada en el lament de Juan Roig quan reclama “menys discussió i més fer coses”.
Si ens centrem en l’àmbit empresarial, no són pocs els errors de les administracions
Més enllà del debat polític i de l’interès partidista, la ciutadania sap qui ha actuat bé o malament, o potser com de malament que ho han fet tots. Les urnes reflectiran tard o d’hora la seva valoració, sabent que res ni ningú no repararà el dolor de la devastació. Però ara l’ Estat, entès en aquest cas com a conjunt d’administracions, té l’obligació d’abocar-se a la reconstrucció de les zones afectades en suport de la població i de l’activitat productiva. Només així es podrà garantir que el poble senti les institucions com a part de la solució i no del problema. Per això cal que, més enllà de declaracions dels uns i dels altres, els ajuts als damnificats siguin realment directes, àgils i efectius.
Si ens centrem en l’àmbit empresarial, no són pocs els errors de les administracions. L’impacte de la DANA no és el de la covid. En la pandèmia, quan va acabar el confinament, empresaris i treballadors van tornar als seus centres de treball i tot estava a punt per tornar a arrencar. A la zona zero valenciana tot ha estat arrasat. L’ ús de l’ ERTO amb mentalitat covid és un error manifest. I tan greu o més que això és que el Ministeri de Treball criminalitzi els empresaris amb declaracions injurioses a les quals cal afegir amenaces i sospites velades, transformant anècdotes en categories. Per no parlar de la deplorable tramesa d’inspectors de treball des del primer minut, amb les empreses encara plenes de fang i tots –empresaris i treballadors– abocats a reconstruir-les.
Una vegada més, costa d’entendre actituds que semblen fruit d’una obcecació antiempresarial pròpia d’una lluita de classes decrèpita i contrària al reconeixement social de l’emprenedor que qualsevol govern democràtic empara. Empresaris que a les zones afectades manifesten públicament l’orgull pels seus treballadors que sí que saben i entenen les empreses com a part de les seves vides.
Però no tot ha estat politiqueig. A València destaquen com a bon exemple el ministre Óscar Puente, comunicant en positiu sobre el terreny, pedagògic en les explicacions i les accions i fugint d’enfrontaments. A cadascú el que li correspon.
Lee también
