Per no enviar, Espanya ni tan sols va delegar en Manolo el del bombo la seva representació a l’acte de reobertura de Notre-Dame, que vaig seguir en directe aquest dissabte passat sense imaginar l’enrabiada que em portaria descobrir que una cerimònia tan radicalment europea, civilitzada i simbòlica –potser del món d’ahir– els importava un rave als nostres representants.
Malament, senyores i senyors, molt malament. Tot Europa hi era, fent-se un retrat de família els de debò, especialment França, la Gran Bretanya, Alemanya i Itàlia, i nosaltres baixant de l’hort, amb l’esperpent addicional que el ministre de Cultura tenia aquella tarda a l’agenda una funció del Circ Mundial. De traca i mocador...
No tots els segles es reobre un símbol de la civilització europea i això explica que fins i tot Donald Trump –espellifat, però la mar de cordial amb els presents– volia ser a Notre-Dame, senyal que encara Europa no és irrellevant per als Estats Units –tot arribarà–. Com hi era Volodímir Zelenski, que bé es mereix una salutació tenint en compte com pateix el seu poble i la saliva que s’ empassarà aquest 2025. Era, doncs, una d’aquelles reunions diplomàtiques en què un convidat no pot deixar la cadira buida llevat que aspiri a liderar el moviment dels no-alineats (val més que no doni més idees a Sumar i altres socis).
Com Itàlia va fer impecablement, hi havien d’haver anat Felip VI i Pedro Sánchez perquè Espanya forma part d’aquella Vella Europa, el nostre argument per tractar de continuar modelant un món just, liberal i tolerant. La promoció d’aquesta virtut jo no la deixaria en mans de Moscou, la Xina o Delhi.
A tot se li pot treure ferro, però la invisibilitat d’Espanya va ser lamentable
Naturalment, a tot se li pot treure ferro i esperar –amb l’avantatge que es pot tractar de minuts– la següent batussa domèstica, la següent picabaralla entre Govern central, la parentela del Govern central i l’oposició.
Em va quedar el consol de veure a les televisions del món que el pis dels quatre anys que vaig passar a París encara existeix, a Quai de Montebello, 19. Des del llit veia les torres de Notre-Dame, tan greus. I que no ha tancat Le Petit Pont, amb uns cambrers la mar d’antipàtics, el cafè bo i la seva terrassa, el millor mirador de Notre-Dame.
Lee también
