L’art de renyar els altres

Vet aquí el dilema: cal renyar els altres quan segons el nostre parer fan una cosa malament, com ara atro­pellar una pensionista, bloquejar el pas a la vorera o reposar els peus en un seient de tren que tant ens és?

Feia cua al mercat, on atenien un pare amb el seu querubí, armat d’una bicicleta nova de trinca i a mida per entorpir el pas. La dependenta, senyora encantadora d’una certa edat –diguem que podia ser-ne l’àvia–, va complimentar el nen amb preguntes perquè es lluís davant els presents. L’emperador de Roma va girar el cap –devia estar fins al capdamunt del mercat, això ho entenc– i no va badar boca, silenci que evidenciava aquest poder tirànic que atorguem als nens.

–A veure, nen. Aquesta senyora t’està parlant amb afecte, així que fes el puto favor de contestar o et destrosso la bicicleta.

M’hauria agradat dir això, com un personatge de Scorsese, però com que hi havia el seu pare, sense dir res, vaig optar per mirar a un altre costat i fer muts i a la gàbia, sabent que cal una gràcia i certa habilitat social que jo no tinc per renyar un nen desconegut sense voler començar la tercera guerra mundial.

Juraria que al nen li convenia aprendre que està obligat a contestar a una senyora gran, però... Qui soc jo per regalar-li una lliçó tan oportuna?

Jo crec que a Espanya no sabem renyar en públic l’impertinent –o callem o ens hi barallem– i preferim mirar cap a un altre costat en lloc de fer-ho amb el tacte degut, virtut que sí que tenen els anglosaxons gràcies a la destresa amb el llenguatge i a les armes que els brinda la ironia. Aquí, aquestes coses deriven aviat en grunyits, crits i gralls, i no és es cas.

De propina, renyar en públic a Espanya està associat a gent tafanera, malhumorada o perfeccionista i fa iaio, de manera que els gamberros, els grollers i els vulgars campen al seu aire sense que ningú s’atreveix a amonestar-los, no sigui cas que es rebotin i surtin amb eda­tismes.

–Si no fos perquè podria ser el meu pare!

I a veure qui és el cívic que
respon:

–Vaig poder ser-ho, però no vaig voler.