Per no ser menys que el crític de literatura espanyola Juan Antonio Masoliver Ródenas (que és qui ha tingut la bona idea) jo també endreço els llibres (catalans) del 2024 per ordre alfabètic. Hi he posat tant els que considero millors com els que més m’han interessat personalment.
Sílvia Alcàntara. Cèlia Palau (Edicions de 1984). La protagonista ha estat casada amb un noi de casa bona i ha viscut en una torre amb minyona, s’ha separat i ha fregat escales per sobreviure. Veritat social, llibertat personal i llibertat sexual, amor i companyia. I, sobretot, honestedat i talent narratiu.
Júlia Barcardit. El Raval a deshora (Núvol). Una crònica de la Barcelona actual, temuda i desconeguda, parlant amb gent que no surt mai en cap paper, entrant en llocs on ningú no hi fica mai el nas. Personalitza el Raval, amb curiositat i desig.
Eva Baltasar. Ocàs i fascinació / Ocaso y fascinación (Club Editor / Penguin Random House). Una trilogia que s’acaba, un altre món que comença, amb uns personatges femenins tant potents com els de Permagel , Boulder i Mamut i amb una experiència extrema de vida resistent que duu a la follia.
Miquel Bonet. El dia de l’escórpora (La segona perifèria). En un ajuntament de la costa de Tarragona tenen la gran idea de fer bullir l’olla turística amb l’escórpora, muntar activitats gastronòmiques i socials, i acadèmiques, i del 1714. Però vet aquí una escórpora com el tauró de la pel·lícula d’Spielberg comença a queixalar turistes i cantamanyanes.
Edgar Cantero. Radio Free Camaco (Empúries). Rius, t’indignes i llisques per un tobogan narratiu. El retorn d’Edgar Cantero després d’unes quantes novel·les en anglès ha estat una de les grans notícies d’aquest any. Fa el retrat d’una comarca interior de Catalunya amb una trama punk, sang i fetge a dojo, crítiques al tardocapitalisme global i a l’autoritat local.
Edgar Cantero
Màrius Carol. El nen dels escacs / El niño del ajedrez (Columna / Destino). Carol és un escriptor amb lectors, quan escriu columnes i quan fa novel·les. Aquest cop explora un registre personal que li permet abordar les contradiccions de la Guerra Civil i els silencis de després.
Jordi Coca. La quietud (Edicions 62). El món de Jordi Coca és d’una coherència excepcional. A partir del simbolisme i l’existencialisme ha explicat el buit i el desconcert de ser al món. En aquesta novel·la a partir de la vida insular personal i simbòlica d’un seguit de personatges exquisits amb les mans tacades pels diners bruts.
Julià de Jòdar. La casa tapiada (Comanegra). La trilogia L’atzar i les ombres ara són quatre novel·les. Aquesta darrera fa avançar l’acció fins als anys seixanta i setanta seguint el compromís de Gabriel Caballero, alter ego de l’autor. Cultura, política i país, en el pas de la joventut a la maduresa.
Rafa Lahuerta Yúfera. La promesa dels divendres (Drassana). Menys panoràmica que Noruega, menys extensa i amb una part –la crisi personal– menys dilatada que en l’altre llibre. Lahuerta Yúfera reconstrueix els anys de formació d’un noi, mal estudiant, tímid i violent que veu passar, sense saber-lo retenir, l’amor de la seva vida.
Emili Manzano. Me’n record (Anagrama). Manzano, que va ser molts anys periodista d’aquest diari, va tenir un moment brillantíssim com a presentador del programa de llibres de BTV. La gent l’adorava! Aquest llibre connecta amb els Pinyols d’aubercoc que va publicar el 2007. Un inventari sentimental, des de la infància mallorquina a la new wave periodística.
Maria Nicolau. Cremo! (Columna). Quin llibre tan informatiu i divertit sobre el boom de la cuina catalana, a partir de les experiències personals explicades a un ritme trepidant i atabalador: des d'un bar extremeny a la fonda Europa.
Maria Nicolau
Albert Pijoan. La gran substitució (Angle editorial). Sembla que no es pugui escriure ficció-ficció, que sempre hi hagi d’haver una base de fets viscuts. L’excepció: Pijoan. Un gran fabulador, divertit i excèntric. Ara amb el pretext d’una operació per canviar-se la cara.
Adrià Pujol Cruells. Seixanta-sis sinofosos (H & O Editors). Dintre del seu gènere és insuperable: una reflexió sobre el món a partir de situacions narratives quotidianes. Fa veure que són les opinions d’uns jaios rondinaires, però té profunditat i bellesa.
Carme Riera. Una ombra blanca / Una sombra blanca (Edicions 62 / Alfaguara). Riera explora una dimensió que els altres autors de novel·les musicals no busquen: l’Amèrica profunda dels espectacles ambulants, el gran món de l’òpera, el lligam amb la Mallorca cosmopolita i les experiències en el llindar de la mort.
Natàlia Romaní. Les rutes del sublim (Univers). Romaní ha trobat en el format breu intergènere un espai ideal per desenvolupar un projecte narratiu sobre la llibertat personal i la idea del sublim al llarg de la història de l’art i de la filosofia. Una filosofia, que de la mà d’un taverner grec, toca de peus a un terra escombrat de tòpics.
Antoni Veciana. Dolça a la torre del fang (La segona periferia). Entre la història i la ficció, entre la poesia trobadoresca i la rondalla, els anys catalans de Dolça de Provença. casada amb el comte de Barcelona Ramon Berenguer III, refugiada en una casa del Clot de la Mel per tenir una cambra pròpia.