Dedico aquest últim article de l’any als soldats al front de guerra. A les més de cinquanta guerres que hi ha arreu del món. No n’hi ha hagut mai tantes des del final de la Segona Guerra Mundial. Pensem sempre en Ucraïna, Gaza, Síria. De vegades en el Iemen, l’Afganistan, Somàlia. Potser Birmània, o la mateixa Colòmbia. Però gairebé tot Àfrica pateix guerres. Ens pensàvem que no es pot retrocedir al passat. Però vet aquí que la humanitat continua esbocinant-se.
A Moscou s’esmenta el front ucraïnès com la “trituradora de carn”. Hi envien fins i tot presidiaris i estrangers. Més els mercenaris. A Ucraïna han mort més de 300.000 soldats russos i més de 50.000 ucraïnesos. Al Iemen centenars de milers han mort. I les xifres augmenten. Valentina –nom canviat– és una estudiant russa a Barcelona. Dirigeixo la seva tesi doctoral. De faccions eslaves, és estudiosa, independent i tímida. Parla bé l’espanyol i aprèn català. Escriu el treball en anglès. Els seus pares, professionals de la cultura, viuen a Moscou. Li vaig demanar que em llegís Puixkin i Iessenin en rus. Però no vaig saber preguntar-li per la guerra. Fins que: “Pateixen molt els teus pares a Moscou?”. “ És clar”, va dir després de pensar-s’ho. I hi va afegir, capcota: “...els nostres soldats”.
En les guerres pensem en les víctimes. Els soldats també ho són. Deixem de banda per què lluiten i com lluiten. Fins i tot les seves víctimes. Ells també són humans i la gran majoria han estat obligats o enganyats. No pensem en la grandesa ni en la misèria militar. Tots al morir anomenen la mare i no recorden de per qui o per què estan morint o han matat. Ningú no es deslliura del pànic al camp de batalla. El pitjor és tenir un company, perquè el pots veure mort sense cara o sense cames i témer tu el mateix. No saps si la bala t’entrarà a l’ull o si veuràs com se t’escapen els budells per la metralla. Quan ordenen entrar en combat, se serren les dents i s’afluixen els esfínters. Si desertes, seràs executat. Si no et maten o et fereixen, acabaràs en un psiquiàtric o insomne tota la vida. Els mercenaris no volen repetir.
Fa 60 anys Dylan i Baez van cantar With God on our side al festival de Newport. Els soldats van a la guerra per Déu, la pàtria o el rei. No hi ha bons ni dolents, herois ni malvats. Hi ha homes i la dignitat d’una vida truncada per la barbàrie que es podia evitar. A la guerra es dispara entre si gent que no es coneix, enviada per gent que sí que es coneix i no es dispara entre si. Avui el nostre record és per als soldats.
Lee también
