Si vostés passegen pel madrileny carrer d’Atocha, a prop ja de la plaça Antón Martín, no dubten a situar-se davant el teatre Monumental. Tanquen els ulls per un instant i imaginen que es troben en realitat davant l’església i hospital de la Mare de Déu de Montserrat. Allí, des de mitjan segle XVII, es trobava el lloc on qualsevol necessitat dels regnes de la Corona d’Aragó podia acostar-se per a rebre recer, aliment i cura a les seues malalties. O, en cas de necessitat extrema, atenció espiritual i repòs etern. De fet, en 1631 allí va ser soterrat, d’almoina, és a dir, en pobresa extrema, el gran escriptor valencià Guillem de Castro, valent soldat de la guàrdia costanera a la València del trànsit al barroc, militar agosarat en els conflictes italians, literat i amic i competidor de Lope de Vega.
Un hospital per a ciutadans de la Corona d’Aragó al cor de Madrid? A alguna dirigent política de la Puerta del Sol li pot sobrevindre una urticària. Però així era. Un dels símbols de la tossuda, secular i inherent pluralitat de la realitat espanyola va estar en aquest lloc fins al 1903, any en què l’edifici va ser derrocat. Però d’aquella destrucció van sobreviure testimoniatges que, encara avui, poden ser admirats. Acosten-se a les col·leccions de les Galeries Reials, prop de l’Almudena i del Palau Reial, en el nou edifici dissenyat per l’arquitecte Emilio Tuñón Álvarez que s’obri al ponent madrileny. Només penetrar en la seua primera sala, trobaran quatre enormes columnes salomòniques, de fust retorçat, fulles de pàmpol, penjolls de raïm, amb fons de lapislàtzuli i decoracions de pa d’or. Aquestes columnes, de sis metres d’altura i 600 quilos, custodiaven el retaule major del temple en el qual la Mare de Déu de Montserrat n’ocupava el cambril central, escortada per estàtues de sant Vicent Màrtir i sant Llorenç. Al remat superior o àtic, una escultura de sant Jordi matant el drac. Hi havia, a més, sengles capelles dedicades a la Verge del Pilar i a la Mare de Déu dels Desemparats. Rics jaspis procedents de Tortosa –ja coneguts des d’època romana– i provinents del port d’Alacant havien de cobrir les seues parets. El conjunt havia de ser espectacular. Per documents de l’època, exhumats en part per la professora Yolanda Gil, sabem que l’obra “havia de correspondre a la Magnificència de cinc Regnes que governa el Consell Suprem d’Aragó”. I així va ser. A més de les imatges devocionals, hi havia pintures notables, com les de Ribalta sobre originals de Sebastiano del Piombo.
Les joies de la col·lecció de les Galeries Reials simbolitzen l’origen plural de la identitat espanyola
En realitat, aquesta era la segona casa d’acolliment de valencians, catalans, aragonesos i balears (i sards!) A Madrid. Cap el 1616, Gaspar de Pons, un noble català al servei de Felip III en el seu Consell d’Hisenda, va llegar diners i cases al barri de Lavapiés per a construir-hi un hospital d’acolliment de necessitats de la Corona d’Aragó. Només hi va posar dues condicions: que l’altar l’ocupara la Mare de Déu de Montserrat (“Patrona d’aquests regnes”, diu un document del 1694) i que els seus administradors i rectors foren naturals dels regnes de la Corona d’Aragó. El trasllat de Lavapiés al carrer d’Atocha es va realitzar uns quaranta anys més tard de la fundació originària.
Les quatre columnes que poden admirar-se a les Galeries Reials estan conformades per vuit troncs de pins dels boscos de Valsaín i són joies indiscutibles de la col·lecció. Però al seu torn són el símbol d’una història composta, plural i allunyada de la simplificació política d’una suposada uniformització del país des dels visigots. Les belles columnes són els pilars que havien de sustentar, mai més ben dit, una història que, dissortadament, no apareix contextualitzada en l’explicació d’aquest nou museu de Patrimoni Nacional. Dedicar una sala adjunta a explicar què diantre feien una església i un hospital de la Corona d’Aragó a Madrid obriria una escletxa de curiositat en els qui s’hi acosten i permetria començar a comprendre l’origen intrínsecament plural de la identitat espanyola. Ningú no explica aquestes històries avui.
Les quatre columnes representen un fil conductor entre els regnes de la Corona d’Aragó, els Àustries i els Borbons. L’actual monarquia espanyola hauria d’estar més atenta a l’exploració i reconstrucció conscient de les seues fonts de legitimitat, que, en l’aspecte dinàstic, poden provindre de Felip V, però que en la dimensió política es retrotrauen a segles anteriors. Gaspar de Pons, en el seu document de donació, rubricat davant el notari català Miquel Beltran, escrivà del Consell Suprem d’Aragó i notari públic dels regnes de la seua corona, va especificar que feia lliurament “pur, perpetu i irrevocable al Senyor Rei Don Felip III” (fins ací tot normal), però hi va afegir “i successors en la Corona d’Aragó”. La legitimitat real de la propietat donada s’obtenia com a monarca en la Corona d’Aragó. D’aquesta manera s’entenia una monarquia composta, fortament territorial, font de pluralitat i, al temps, de vincle.
En el cor del vell Madrid, es trobava fins al 1903 la representació material de la sobirania compartida que ha caracteritzat la major part de la història espanyola. Mereixeria depositar-hi una corona de llorer. Quatre columnes salvades in extremis són testimoniatge d’un passat i símbol d’un futur. Són els pilars que haurien de sostindre un esdevindre més plural d’Espanya. Però cal reconstruir el relat que ens explica la seua existència i la seua presència.