El ponent més esperat la setmana que ve a Davos, l’estació d’esquí suïssa que aplega cada any experts, grans empresaris i gent amb diners per fer networking i parlar de negocis, no hi serà. Es dirigirà a l’audiència a través de videoconferència dijous, quan hauran passat 72 hores des que haurà pres possessió com a president a Washington, un temps que és una eternitat en la vida política d’aquest home. Són tantes les ganes de manar que té Donald Trump i és tan gran el plaer que n’obté que és probable que el dia que intervingui en aquest fòrum ja hagi firmat un centenar de lleis, hagi reclamat l’annexió de dos països i hagi declarat la guerra comercial a tot un continent.
La cerimònia de la presa de possessió de dilluns serà la primera oportunitat que tindrem per saber com governarà el nou president i, sobretot, quines seran les maneres amb què ho farà. Trump va quedar commogut per l’acte de reobertura de la catedral de Notre-Dame a París al desembre. És lícit pensar que ara imagini els actes del 20 de gener com una espècie de coronació, encara que el fred glacial de Washington hagi convertit el bany de masses en què somiava en una cerimònia bufona i solemne a la rotonda central del Capitoli. Envoltat de polítics afins (ha convidat Santiago Abascal, però no Ursula von der Leyen) i de barons tecnològics.
Els oligarques que diumenge acompanyaran Trump esperen que els porti a un món sense límits
Serà el més significatiu de la cerimònia, la presència dels presidents dels grans gegants tecnològics. Per ser-hi, Mark Zuckerberg ( Meta), Jeff Bezos (Amazon), Sam Altman (OpenAI), Sundar Pichai (Google), Tim Cook (Apple) i Dara Khosrowshahi ( Uber) han contribuït cadascun amb un milió de dòlars a les despeses de la cerimònia. Res que iguali, però, els més de 250 milions que va aportar a la campanya Elon Musk, que és qui és més a prop del poder.
Els donatius són una evidència de la conversió de l’elit tecnològica a l’ideari del president i una declaració explícita de les grans expectatives que han dipositat en Trump. La confiança que desactivi la regulació aprovada els últims quatre anys en matèria d’intel·ligència artificial i de criptomonedes. El desig que la Casa Blanca actuï com el mascaró de proa en l’assalt a altres mercats en què les activitats que desenvolupen aquests grups són més vigilades i en què se senten menys còmodes. L’assalt a Europa, en suma.
Donald Trump torna a la Casa Blanca després de quatre anys d’absència
Al comiat des del despatx oval de la Casa Blanca, Joe Biden va advertir dimecres de l’emergència d’una oligarquia que amenaça la democràcia i els drets humans. Un “complex industrial tecnològic que genera una perillosa concentració de riquesa i poder”, va dir. El que li va escriure el
discurs va fer servir com a referència el de Dwight Eisenhower el 1961, quan al final del seu mandat va avisar del perill que suposava per als Estats Units que hi hagués un “complex militar industrial”. La seva funció era pressionar per mantenir la cursa armamentista
en els anys de la guerra freda. Per a Eisenhower, militar de carrera, aquest era el gran problema que aleshores
tenia la democràcia americana.
En la visió de Biden, la democràcia mor en la desinformació que difonen les empreses dels oligarques tecnològics. En l’enfonsament de la premsa lliure, la desaparició dels editors independents i en les xarxes socials que renuncien a verificar les notícies que difonen. Per al Partit Demòcrata ha estat l’última lliçó. Sempre va pensar que Silicon Valley li feia costat. Va trigar a veure que les xarxes socials serien la palanca que els faria fora del poder.
L’última vegada que en la història recent s’ha parlat d’oligarques ha estat per caracteritzar els buròcrates reconvertits en banquers i empresaris que van apuntalar Borís Ieltsin i el primer Vladímir Putin a la Rússia postsoviètica dels noranta. El seu objectiu era repartir-se les grans empreses que es privatitzaven. Es van fer molt rics, però van deixar el país en una situació llastimosa i alguns van acabar a la presó o morts. Els oligarques de Trump no s’enfronten a un destí tan tràgic. El seu objectiu és navegar en una economia en què l’Estat s’hagi reconduït a la mínima expressió. Una economia sense límits.
Els quatre anys de Trump seran temps excepcionals. No perquè el president sigui un home extraordinari, com ell pensa, sinó perquè es troba al centre de grans corrents de fons de la història. Quan parla d’annexionar Grenlàndia o el Canadà, no enterra l’ordre internacional. Només llança l’últim grapat de terra en un funeral que va començar a l’ Iraq el 2003, va seguir a Ucraïna el 2022 i ha continuat a l’ Orient Mitjà el 2024. L’entusiasme de Trump pels aranzels no és una novetat radical. Confirma la temptació proteccionista d’ Occident quan va comprovar que el lliure comerç global no reportava els beneficis promesos i no feia més que engreixar la Xina i altres països. Venen temps de grans canvis.
