Barcelona ha de liderar sense fer invisible el país

La Catalunya que hem heretat és un país dual. D’una banda, la metròpoli de Barcelona, densament poblada, de matriu industrial, vocació cosmopolita i culturalment diversa. De l’altra, una combinació de trama urbana i rural, sovint relegada a la condició de rebost, segona residència i postal turística. Una visió que la llei electoral ha contribuït a consolidar. Un país i dues narratives, gairebé dues llengües i dos universos socials que al llarg dels anys han conviscut donant-se l’esquena com l’aigua i l’oli en l’escenari hegemònic de la política, fins al punt de construir un seguit de greuges que no han permès afrontar amb garanties el repte de la cohesió social i l’equilibri territorial.

Avui això ha canviat. Barcelona té noves necessitats i una és ampliar el perímetre metropolità. La capital ha quedat petita i necessita una ampliació inspirada en l’adquisició de municipis com la que va tenir lloc entre finals del segle XIX i principis del XX i que va convertir Gràcia, Sant Andreu de Palomar, Sant Martí i Sants, entre d’altres, en districtes de la ciutat. Ara, sense tanta ambició però amb la mateixa voluntat, sovinteja el concepte de la Barcelona dels 5 milions d’habitants associat a una idea de progrés, benestar i, sobretot, de creixement. No deixa de ser una paradoxa que, alhora que la capital expulsa gent, també té la necessitat d’ampliar l’espai vital incorporant a la idea de la Gran Barcelona els 163 municipis més pròxim. A parer meu, deu ser per alguna mena d’interès polític o econòmic que se’ns proposa avançar en la metropolitanització barcelonina en aquesta Catalunya dels 8 milions d’habitants.

Cal revisar la visió dual de Catalunya basada en corones al voltant i al servei de Barcelona

Un greu error, des del meu punt de vista i el de molts altres alcaldes i alcaldesses. Tot i això, què es pot oposar a un concepte tan potent i en aparença tan seductor com passar a formar part de la marca Barcelona? Doncs una altra visió de país, una que és nova i a la vegada històrica. Una visió que és constitutiva i constituent del mateix país. Una de molt més real que aquesta que parteix el país en dos.

El país no només té una centralitat metropolitana. I, més enllà de la més evident, que és la del Camp de Tarragona, es poden identificar en el conjunt del territori ciutats que, amb menys magnitud, fan exactament la mateixa funció de centralitat metropolitana. Lleida, Vic, Manresa, Figueres, Girona, com també les ciutats del Gran Vallès, que dirien els que hi veuen una centralitat metropolitana amb tots els ets i uts.

Podem decidir, alguns potser ja ho han decidit, que totes aquestes ciutats són subsidiàries de la Gran Barcelona. Tot i això, altres, molts altres, el que veiem quan mirem el mapa sense la cotilla d’aquesta falsa dualitat és un país que té un sistema de ciutats i polaritats demogràfiques que, amb una Barcelona que faci realment de capital del país, poden impulsar una agenda que veritablement permeti que es desenvolupin polítiques industrials, de serveis públics, de comunicacions, demogràfiques i culturals, entre altres, realment eficients al servei de la cohesió social i l’equilibri territorial. Barcelona no necessita un programa d’annexions encobertes per créixer. Barcelona necessita ser el node principal d’un país construït en xarxa i no un de matriu centralista que només n’empobreix i despobla els entorns. Ni és modern en un món globalitzat ni és sostenible ambientalment, ni és just socialment, però, per damunt de tot, és absolutament contraproduent si volem un progrés just i sostingut.

La Catalunya que hem d’impulsar és la que es pensa com un sistema de territoris que es complementen. Territoris amb municipis empoderats que ofereixen la seva singularitat al servei d’un país on la decisió d’on viure, on estudiar i on treballar no es converteixi en un fatalisme que drena de talent el territori per falta d’oferta i de futur i generi una Catalunya a dues velocitats.

Aquest any és el centenari de la supressió de la Mancomunitat de Catalunya pel dictador Primo de Rivera. La història es repeteix, però de manera diferent. L’ideal de la Mancomunitat era la Catalunya ciutat com a símbol de prosperitat econòmica, social i cultural arreu del país. Ni un sol poble sense carretera, sense telèfon, sense escola ni biblioteca. La Catalunya ciutat no volia dir convertir el país en la ciutat de Barcelona. Volia dir assegurar un marc d’oportunitats en cada indret del país, l’accés a la cultura i les comunicacions en un món on ja aleshores la tecnologia començava a empetitir. Un programa de modernització del país com una de les principals pulsions del catalanisme, juntament amb la de la plena sobirania nacional i la vocació internacional.

El nostre és un país petit, com diu la cançó d’en Llach. Un país que sempre ha fet moltes coses perquè ha sabut innovar. Si volem continuar aquest fil vermell que va encetar la Mancomunitat presidida per Enric Prat de la Riba, cal que tornem a innovar. Aquesta vegada, revisant amb serenitat però amb determinació la visió dual de Catalunya basada en corones al voltant i al servei de Barcelona, per una altra equilibrada i cohesionada al servei del conjunt del país i dels seus ciutadans, visquin on visquin.

Un país de nodes interconnectats en un marc de veritable cooperació territorial que impulsi un creixement compensat i just, on Barcelona es converteixi en una aliada i no una amenaça per a la viabilitat social i econòmica i, per què no dir-ho, del conjunt de potencialitats territorials que formen la nació catalana. Barcelona ens ha de liderar com a capital però no al preu d’invisibilitzar el país.