Estaven passant coses tan rares aquesta setmana que, quan el FC Barcelona se'n va anar al descans amb empat a zero davant l'Alabès, servidor ja no descartava cap altra extravagància que sumar a l'epidèmia de fets imprevisibles. Repassem. El nostre Dembélé, sí, Ousmane el rei parat, empalmant dos hat-tricks en quatre dies; l'invencible Barça femení caient a casa per primera vegada en sis anys a la Lliga; Luka Doncic fitxant pels Lakers a mitjana temporada (ull, a proposta dels seus propietaris els Mavericks); l'oblidat Arthur Melo tornant a la Lliga captat pel Girona... I tot això com a preàmbul de la inesperadíssima victòria de l'Espanyol al Madrid i de la no menys insòlita escena que es derivava: la culerada desitjant una victòria de l'Espanyol i els periquitos, la del Barça per sortir del descens.
Quan el món trontolla al nostre voltant fins aquell punt (ironia, no prenguin tan a la valenta el futbol), és natural buscar agafadors infal·libles que ens tornin certa seguretat, certeses que ens reconfortin, futbolistes que es diguin Pedri.
Pedri domina la pilota malgrat l'assetjament de Guevara i Kike García
I resulta que el Barça en té un.
Pedro González López el mirem com si tingués 30 anys perquè té cara d'abans i un futbol d'una maduresa impròpia. Però en realitat en té 22, i malgrat això se li adjudica sense titubeig la batuta del Barça perquè no hi ha ningú que la manegi com ell. Caldrà acostumar-se a aquesta precocitat col·lectiva un tant absurda de l'equip blaugrana. No hi ha club actual a Europa amb aquest brollador de talent juvenil. Pedri és un xaval però ja lidera el grup perquè darrere el segueixen Gavi (20), Cubarsí (18), Lamine Yamal (17), Casadó (21), Galleda (21)... Que l'hàgim normalitzat no vol dir que sigui normal.
Van entrar Eric García i Frenkie de Jong al camp en la segona part i van crear l'hàbitat necessari perquè el joc gravités de forma més marcada entorn de Pedri. El joc va fluir millor i més ràpid que fins aleshores perquè tant el central català com el migcampista neerlandès entenen el futbol des de la ment cap als peus i no al revés. Congenien allà amb Pedri, que, això sí, disposa d'un plus difícil de trobar en els artistes de la pilota: quan no el posseeix fa tot el possible per recuperar-lo, i això el fa definitivament únic.
Ara que ha deixat enrere les lesions i es reconeix a la fi de nou en plenitud física, Pedri recorda l'Iniesta que semblava flotar sobre la gespa, convertint la persecució dels rivals en una mena d'hipnòtic número coreogràfic.
Tots els entrenadors han volgut Pedri al seu costat des que va arribar al Barça o va fer el salt a la selecció. No és això casualitat. El més clarivident va ser Ronald Koeman, que en va tenir prou una setmana d'entrenaments per frenar una cessió a què estava predestinat. A Pedri llavors el coneixien a l'illa i poc més, així que retenir-lo va tenir molt mèrit i encara avui la decisió mereixeria una ovació retroactiva. Pedri és bo, però no entra pels ulls de sobte com Messi. Vostè vagi a saber on seria si se li hagués cedit.
Deco, director esportiu del Barça, ha aconseguit renovar-lo aquesta setmana. Hi ha renovacions que valen més que diversos fitxatges. Valors segurs que apuntalen projectes tal que arrels de plataner canari.
