“La consciència és la presència de Déu en l'home”, deia Víctor Hugo. Deixant de banda la consideració religiosa, aquesta idea, que sembla deslligar la consciència de qualsevol origen material –com podria ser el cervell- la podria subscriure la doctora Luján Comas. Aquesta especialista en anestesiologia i reanimació, amb més de 30 anys de trajectòria a l'hospital Vall d'Hebron de Barcelona, encapçala un estudi –en la qual participen 14 hospitals, entre ells el Clínic de Barcelona, l'hospital de Bellvitge o el Ramón i Cajal de Madrid- que pretén determinar què ocorre amb la consciència de les persones que han estat clínicament mortes i que, després de ser reanimades, han tornat a la vida. Algunes d'elles relaten, després de tornar, que van percebre tot el procés de la seva reanimació encara estant inconscients. Com és possible? Aquella explicació és la que persegueix la doctora Comas.
“La investigació [de nom Projecte Llum i impulsada per la Fundació Icloby] pretén demostrar que som més que matèria”, explica Comes a La Vanguardia. “Tenim un concepte materialista de l'existència. És a dir, que quan es para el cervell, es acabo tot, no hi ha res més. Però sembla que les experiències properes a la mort (ECM) registrades en hospitals –on hi ha un diagnòstic de mort que necessita una reanimació- ens diuen el contrari”, agrega.
La investigació pretén demostrar que som més que matèria”
En aquest sentit, recorda que hi ha un percentatge elevat de persones que relata que durant aquells pocs minuts en què se les estava intentant reanimar i el seu cervell no funcionava (encefalograma pla) van tenir “una consciència més plena que quan estaven conscients”. I no només això. Van poder descriure amb precisió tot el que va ocórrer al seu voltant.
Però, com és possible si no tenien funció cerebral? “Aquesta realitat no entra dins dels paràmetres que els metges hem estudiat en la carrera”, afirma Comas. Per això es necessita una altra explicació. Avui –subratlla- la ciència no sap què ocorre amb la consciència quan una persona està clínicament morta després d'una parada cardiorespiratòria. “Però hi ha molts estudis que apunten a l'existència d'una consciència no local”, alerta.
Lee también“Nuestra auténtica identidad no desaparece con la muerte”
Vindria a ser la supraconsciencia de la qual parla el doctor Manuel Sans Segarra –antic cap del servei de cirurgia general i digestiva de l'hospital de Bellvitge- al seu llibre La supraconciencia existeix: vida després de la vida. “Se li pot dir supraconsciencia, camp quàntic, ànima, buit quàntic...”, reflexiona Comas.
Aquesta investigadora sospita que l'axioma que defensa que la consciència és local, que és un subproducte del cervell, no s'ajusta a la realitat. “Estem estudiant casos de persones en estat vegetatiu, en coma, on no hi ha funció cerebral i en les que s'ha vist que la consciència és allà i que simplement no es pot manifestar”, esgrimeix. “I això apunta –prossegueix- al concepte de consciència no local, on el cervell seria com una antena, un receptor, una interfície entre aquella supraconsciencia i la consciència local, la del cervell”.
Aquest plantejament fa miques tots els esquemes, “però que els trenqui no vol dir que no succeeixi”, subratlla Comas. “Està passant, i hem d'esbrinar per què passa. Hi ha d'haver una explicació”.
El que està clar –emfatitza- és que les ECM no són fruit d'una al·lucinació, “un fenomen que no pot ocórrer tret que el cervell sigui actiu”. Esgrimeix, a més, que una al·lucinació no et canvia mai la vida cap a un vessant més espiritual, “que no vol dir religiosa”, i la persona que la pateix acostuma a no voler parlar d'ella “perquè no li deixa bon cos”.
Que aquesta realitat ens trenqui tots els esquemes no vol dir que no existeixi"
Al contrari ocorre amb les ECM. “Després d'una experiència així la gent canvia el seu estil de vida. És a dir, un fenomen que, com molt, dura dos minuts, els porta a fer aquella transformació”, argüeix Comas. “I aquell canvi no té per què ser immediat. S'ha vist que pot portar uns anys. Més del 70% se separa. Senten més atracció pel vessant espiritual del món que la material. Necessiten més contacte amb la natura, els animals, amb altres éssers humans. Molts canvien de feina”.
El Projecte Llum consta de tres fases i farà un seguiment de vuit anys a cadascun dels 344 pacients que participaran en la investigació. Alguns dels hospitals ja han acabat la primera fase, que s'activa quan el pacient –que acabarà formant part de la investigació- pateix una ECM. “Es tracta d'un estudi prospectiu, com qualsevol assaig clínic, i compta amb un grup de control”, argüeix Comas. “No només s'estudia a les persones que han tingut una ECM, sinó també a un grup de pacients que han patit una parada cardiorespiratòria però sense descriure una ECM”.
Hi ha pacients que no s'atreveixen a explicar l'ECM que han experimentado
Després de la parada cardíaca i la reanimació, es recullen totes les dades clíniques a través d'un protocol que s'ha establert i validat en els comitès d'ètica i investigació de cadascun dels hospitals. El segon any, es passen diversos qüestionaris científics als participants per avaluar els canvis que hi ha hagut en la seva vida després d'aquella experiència. I als vuit anys se'ls torna a enquestar.
“n'hi ha molts que no relaten l'ECM que van viure el primer any, però sí que l'expliquen al segon o al cap de vuit anys”, sosté Comas. Per quina raó? “Tenen por que els portin al psiquiatre, que els donin medicació… i és que això ha passat. Hi ha familiars que de vegades els aconsellen que no ho expliquin, per les possibles conseqüències”.
344 pacients i seguiment de vuit anys
Per validar que una persona ha tingut una ECM ha de complir set dels 16 ítems de l'escala Greyson, ideada al seu dia pel doctor Bruce Greyson, assessor científic de l'estudi i un dels pares d'aquest tipus d'investigacions.
La xifra de 344 pacients als que la investigació vol fer un seguiment no és fútil. La idea és comparar els resultats de l'estudi amb el realitzat el 2001 pel cardiòleg Pim Van Lommel, que va explicar també amb 344 participants i va ser publicat aThe Lancet.
Possiblement, totes les persones que estan a punt de morir tenen aquestes vivències"
Només el 18% del total de pacients que van participar en aquell estudi van descriure haver tingut una ECM. “No se sap per què només aquell grup la va experimentar. En totes les investigacions que s'han fet fins avui el percentatge oscil·la entre el 6% i el 25%”, argüeix Comas.
La doctora, no obstant això, té la seva teoria. “És comprovat científicament que tots somiem, però sol un percentatge molt petit de les persones recorden els somnis. Amb les ECM pot passar una cosa similar, però fa falta poder demostrar-ho. Possiblement, totes les persones que estan a punt de morir tenen aquestes vivències”.
La consciència no és local, va més enllà del temps i l'espai, i és eterna"
Van Lommel explica a aquest diari que, en el seu estudi, “ni la durada de l'aturada cardíaca (2 o 8 minuts), ni de la inconsciència (5 minuts o tres setmanes en coma), ni la necessitat d'intubació en una reanimació complicada, ni una aturada cardíaca breu induïda en una estimulació electrofisiológica tenien cap influència en la freqüència de les ECM. Per tant, el grau o la gravetat de la falta d'oxigen al cervell (anòxia) semblava ser irrellevant”.
Assessor també del Projecte Llum, aquest cardiòleg espera que la investigació de la doctora Comas i altres que s'estan realitzant confirmin les seves troballes respecte que “el cervell no produeix consciència, sinó que té una funció d'interfície per experimentar la consciència, i que aquesta última no és local, va més enllà del temps i l'espai, i és eterna, sense principi ni final”.
Una ECM impactant
Hi ha moltes històries que relaten persones que han viscut una ECM. De les que més va impactar a la doctora Comas és la del neurocirurgià, i professor de l'escola de Medicina de Harvard durant 15 anys, Eben Alexander, que també és un dels assessors del Projecte Llum. Ell no creia en les ECM, fins que un bacteri li va afectar el cervell el 2008, deixant-lo en coma. Després d'una setmana connectat al respirador, li van dir a la seva dona que l'anaven a desconnectar, i és que no hi havia hagut evolució alguna. Al contrari: el bacteri li havia destrossat tota la part cognitiva del cervell, per la qual cosa de despertar, ho faria en una situació molt crítica. El seu fill va escoltar la conversa que mantenien els metges amb la seva mare, i va anar a l'habitació del seu pare per a decirle -aunque estava en coma- el que anava a succeir i demanar-li que no marxés. El seu pare va despertar del coma. Es va recuperar d'una manera espectacular i va relatar unes vivències increïbles que havia experimentat mentre estava sense funció cerebral. Va explicar que havia entrat en contacte amb una noia de 19 anys, que va descriure detalladament, que havia estat la seva guia a tota hora i que li havia dit que havia de tornar, que encara no era el seu moment. Es dona la circumstància que Alexander és adoptat: els seus pares biològics el van donar en adopció perquè eren molt joves quan el van tenir. No obstant això, temps després es van casar i van tenir tres fills, detall que Alexander desconeixia completament. Quatre mesos després de la seva coma, va rebre una foto d'un dels seus tres germans biològics, concretament de la més gran. Va resultar ser la chica que l'havia acompanyat durant el seu coma. De nom Betsy, havia mort als 19 anys, dos anys abans que ell emmalaltís.
