La Copa del Rei és el torneig de les sorpreses però no sempre entrar per la porta del darrere és garantia d'alguna cosa. Per aquella mateixa porta, per la qual va accedir vorejant un ridícul històric, va marxar el Barça de Las Palmas de bon començament. Un altre col·lapse de l'equip de Peñarroya li va costar l'eliminació i obliga, aquesta vegada sí, ja no es pot girar el cap, a una reflexió profunda a la secció blaugrana si no vol que la campanya acabi definitivament al vàter.
Com a exemple dels problemes que assolen a aquest Barça, que tenen molt de cap, la segona part que va firmar davant un Tenerife sempre batallador, que aquesta vegada va sumar una alegria que no oblidarà mai, Los blaugrana van firmar el primer quart més anotador de la història de la Copa amb 33 punts. En canvi, en tota la segona part es van eixugar en 32. Tremend i inexplicable.
No és la Copa moment per a bromes i l'inici del duel es va convertir en un vendaval anotador. Una espècie de Duelo al sol en la que semblava el Barça comptar amb les de guanyar pel seu potencial. Poc li va importar al Tenerife, valent, que va començar responent bé davant tal escenari, poc habitual en els seus espectacles.
L'encert des de l'arc, amb un Satoransky més ambiciós que mai amb pilota, semblava tenyir la vetllada de blaugrana al Gran Canària Sorra, davant la gresca d'una nombrosa representació de l'afició culer, sempre en minoria a la Copa. Just abans del primer cop de clàxon, un triple de Brizuela estirava fins al 21-31, tot i que encara li donaria temps a l'equip de Peñarroya, incansable en la banda amb crits i escarafalls, més ficat que qualsevol, a assolir els històrics 33 punts.
La velocitat sideral del partit es va començar a travar un tant amb la tornada dels equips a pista. Encara que el marcador continuava engreixant com si només hi hagués dònuts al menú, el joc s'alentia. Núñez, per descomptat amb un triple, eixamplava fins al 27-38 i era Marcelinho, convertit en el jugador més veterà del torneig (41) i a la fi el millor de la nit, el que evitava que el Tenerife es fos del partit amb accions que tothom ha vist un milió de vegades però que continuen sent genials i molt complicades de truncar.
Amb el Tenerife trepitjant una pista de bàsquet és impossible tenir un partit tranquil, i el de Las Palmas no va ser cap excepció. Unes protestes irades, però controlades, de Peñarroya després d'una falta assenyalada contra el Barça van derivar en una falta en atac dels canaris a l'acció posterior. Una espècie d'acció-reacció evident que a Txus Vidorreta li va provar com un Mentos a una Coca-Cola. Va haver de saltar fins i tot la seva banqueta a parar-lo i apartar-lo dels àrbitres perquè estava fora de si, aconseguint així que tot quedés en una tècnica. El Barça ho va aprofitar per escapar-se fins al 35-47 però no va poder trencar el partit del tot. La resiliència del Tenerife és gairebé llegendària, i amb un parell de triples de Fitipaldo va aconseguir anar-se'n a vestuaris amb una ferida superficial.
La tomba del Barça va començar a cavar-se tot just començar la segona meitat. En una acció fortuïta, Punter es va lesionar l'espatlla esquerra i no va poder tornar a la pista. Ja sense Vesely, l'equip de Peñarroya quedava massa minvat sense el seu principal estilet i el Tenerife va començar a retallar a poc a poc, alhora que collava les femelles en defensa.
El volteig no va arribar fins a l'últim quart. Després de gairebé mitja hora a remolc, Marcelinho posava de nou per davant el Tenerife (76-75). No va saber pair-lo el Barça, la qual cosa va col·lapsar del tot, obrint una autopista per al seu rival. Amb el seu últim alè va aconseguir acostar-se fins al 89-86 i forçar que el Tenerife fallés el seu tret. Però en el summum de la desgràcia, va deixar escapar el rebot i el teló li va caure a sobre com si fos el d'Acero. Ha arribat el moment de la reflexió, però de les de veritat.
