Barcelona acaba de recuperar una peça única de lutieria que realment realça la col·lecció del Museu de la Música, ja que, tot i que és la més gran d’ Espanya en nombre d’instruments, pateix d’una certa manca d’exemplars de primera divisió de corda fregada, especialment si se la compara amb altres col·leccions com la de Brussel·les, la de París o la del Royal College a Londres.
Es tracta d’un violí Nicolas Duclos, de mitjans del segle XVIII, que ha estat restaurat –i molt ben restaurat– i que té la factura i les característiques pròpies del constructor francès que va treballar a Barcelona i Madrid, i que venia de formar-se als tallers de Cremona, la ciutat on ja regnaven Antonio Stradivari i els seus fills.
L’adquisició, per uns raonables 20.000 euros –aportació extraordinària de l’ Icub, que és propietari de la col·lecció–, és fruit de la voluntat de la venedora, Nick Cooper, una lutier de Manchester que estava molt interessada que la peça arribés a l’àmbit públic i que pogués tornar a la seva ciutat d’origen. El preu de partida, quan el va oferir a Barcelona per primer cop, fa cosa d’any i mig, eren, alerta, 40.000 lliures esterlines. I, de fet, un instrument d’aquestes característiques hauria sortit, en circumstàncies normals, a subhasta, en què podria haver triplicat el preu pel qual es va acabar venent.
“És un acte de responsabilitat i de seny per part de la lutier, molt encomiable”, assegura Jordi Alomar, director del Museu de la Música de Barcelona, que considera aquest Duclos “un regal per a Barcelona, una adquisició de la qual la ciutat s’hauria de sentir orgullosa”. A l’heterogènia col·lecció del museu –conegut mundialment per la seva sèrie de guitarres–, aquest Duclos pot mesurar-se amb una de les seves joies, el recentment restaurat violoncel Guillamí que rep el visitant, fabricat a la Barcelona de la mateixa època, si bé no és propietat, sinó que està en comodat.
El concertino de l’OBC, Vlad Stanculeasa, va ser el primer que va provar aquesta setmana el violí Duclos, un cop va arribar al Museu de la Música. Tot interpretant la Sonata núm. 1 de Bach, el músic va confessar que no coneixia el lutier, però que li semblava un descobriment fabulós. “És un gust tocar aquesta qualitat d’instrument italià, resulta força inspirador –va dir, sense deixar de mirar-se’l–. N’hi ha molts d’aquests antics bons que sembla que estiguin fent música amb tu. Aquest té una resposta molt ràpida, però alhora un so molt ric i ampli, perquè sovint, un violí de so fort pateix de falta d’harmònics i qualitat de so, però aquest té una bona barreja de tots dos. En una sala gran és capaç d’omplir l’espai, perquè amb una caixa ben tancada, el so té una sortida molt directa. És una qualitat de so que trobes poc, a mi m’encanta, perquè tens la impressió que arribarà molt lluny”.
Una lutier anglesa ha preferit rebaixar-ne el preu abans que treure’l a subhasta, perquè així tornés a la seva ciutat
Duclos va fabricar una bona quantitat d’instruments a Barcelona, des que s’hi va instal·lar, el 1740, i abans de seguir el periple el 1765 a Madrid, on va morir el 1781. I se’n conserven molts. Els seus són violins molt sobris. “Aquest en particular té molt poca decoració, però és d’una factura excel·lent. El seu so és extraordinari, i tots els documents històrics coincideixen que els intèrprets i oients consideraven que aquests violins sonaven millor que la majoria”, apunta Marisa Ruiz Magaldi, cap de Col·leccions i Documentació del Museu de la Música.
La casa ja disposava de tres Duclos, tot i que cap no és practicable: una viola d’amore –amb una bella cara de dona a les clavilles–, un violí, i també un violoncel augmentat, això és, ampliat durant el segle XIX per poder interpretar repertori romàntic.
Per fer-los funcionals, aquests tres caldria modificar-los massa, fins al punt que ja no serien els originals. “En l’àmbit dels museus, sempre es debat sobre si restaurar o no els instruments per fer-los tocables. Si implica alterar tant l’instrument que deixa de ser autèntic, no té sentit”, apunta Ruiz.
El Duclos acabat d’adquirir, en canvi, “ha passat per moltes mans, però totes han estat bones mans. Sabem poc de la seva història concreta, dels viatges que ha fet en aquests gairebé 300 anys d’història que té, però sí que sabem que durant els anys seixanta del segle XX era al Regne Unit. La casa W.E. Hill & Sons l’havia examinat, malgrat que no sabem com va arribar a mans de la persona que ens el ven ara ni quant de temps feia que el tenia”, afegeix Ruiz.
Un altre dels factors que va fer apostar el Museu per aquest instrument va ser el certificat d’autenticitat de John Dilworth, important lutier del Regne Unit, que certificava que era de l’etapa de Barcelona. De manera que a la seva consistència musical, s’hi afegia el valor patrimonial pel seu vincle històric.
Aquest Duclos pot mirar-se de fit a fit amb el restaurat violoncel Guillamí que rep el visitant al museu
Tenint en compte l’època en què va ser construït, el seu repertori natural seria el de l’últim Barroc i inici del Classicisme. “Tot i així, és un instrument, com la majoria dels de la família del violí, que ha anat patint restauracions i actualitzacions: se li ha canviat el mànec, i també el diapasó, perquè pugui respondre a repertoris del segle XIX i XX. Per tant, seria un instrument d’ampli espectre”, diu Alomar.
Val a dir que a l’època de Duclos, hereu indiscutible de Stradivari, el violí era una família instrumental nova que anava guanyant terreny davant la família de la viola da gamba. “Era un moment en què coexistien tots aquests instruments –diu Alomar–. El mateix Duclos en va fabricar d’altres com la viola d’amore, que es va extingir. Just en aquell període s’estava substituint una família per una altra i els lutiers buscaven els focus d’innovació tecnològica del moment: Cremona n’era un. Allà Duclos va estar en contacte amb Stradivari, tot i que no al seu mateix taller. És interessant veure com en el seu cas va combinar elements i característiques de la construcció francesa amb la de la italiana: té la sonoritat francesa vellutada, amb el punt d’aspror del frec amb l’arc, que en aquest cas s’equilibra amb la brillantor i vivacitat característica de la tradició italiana”, conclou.
