El lliure comerç està en retrocés, i el fantasma del proteccionisme ha ressorgit amb una força enorme. Això es deu en gran part al fet que els beneficis de l’obertura exterior de les economies són sovint difusos i difícils de percebre a curt termini, mentre que els beneficis de protegir grups específics de la competència estrangera semblen ser immediats i visibles. Aquesta miopia ha creat un clima d’opinió favorable a la protecció en molts estats que es consideren perjudicats per la globalització. En paral·lel, l’amenaça d’utilitzar els aranzels per obtenir objectius polítics ha cobrat una extraordinària rellevància en un món que assisteix a una escalada de les tensions geoestratègiques que té com a teló de fons la lluita entre els Estats Units i la Xina per l’hegemonia planetària. Sobre les dues qüestions és important fer algunes reflexions.
Els homes pràctics defensors dels aranzels raonen en els següents termes: el lliure comerç està bé en teoria, però ha de ser recíproc. No podem obrir els nostres mercats als productes importats si els estrangers ens tanquen els seus mercats. L’argument sembla assenyat, però no ho és. Com va explicar Friedman, les exportacions són el preu que es paga per adquirir productes importats, no al revés. Si un país X aconseguís prescindir completament de les compres a l’exterior o restringir-les de manera significativa i vengués grans quantitats de béns a Y, què en faria dels dòlars o els euros obtinguts per les exportacions? Guardar-los?
La política cap a la Xina ha de preveure tant aranzels com restriccions de les seves inversions a l’exterior
Un país pot acumular un gran volum de divises estrangeres al banc central, en dipòsits o en valors com a reserva per a possibles necessitats futures, però aquesta situació no és eterna. Per dir-ho en termes col·loquials, el país X no es pot menjar els dòlars o els euros que té a les mans. Tard o d’hora es veurà forçat a adoptar mesures per reduir les exportacions o per augmentar les importacions a través de la reducció de les barreres aranzelàries i/o no aranzelàries, mitjançant alteracions en el nivell de preus interns o en la taxa de canvi entre la seva moneda i les dels estats amb els quals comercia. En suma, al final, hauria de pagar béns reals amb béns reals.
Més exportacions o tenir una balança comercial superavitària vol dir ser més ric? Aquesta és una de les velles fal·làcies del mercantilisme. El comerç no és un joc de suma zero. En tota transacció lliure i voluntària les dues parts hi guanyen perquè altrament la transacció no es materialitzaria. I la riquesa és un concepte dinàmic, no estàtic. El lliure comerç funciona de la mateixa manera que el lliure mercat a escala domèstica.
Com va escriure Adam Smith: “Si podem proveir-nos d’alguna cosa de fora més barata pagant amb el producte de la nostra pròpia activitat, seria ridícul no fer-ho. El treball no s’aplica al millor avantatge quan es dirigeix a una cosa que és més barata comprar-la que produir-la”.
Lee tambiénL’any de Franco
Tampoc el lliure comerç no significa la destrucció dels llocs de treball o la deslocalització cap a tercers països. Pot reduir la demanda de mà d’obra a les indústries ineficients, però allibera recursos per crear-ne a les que són eficients, la qual cosa eleva la productivitat, els salaris reals i millora els nivells de vida. El gruix de les transformacions en la força laboral que s’ha produït als estats desenvolupats al llarg de l’últim mig segle no és el resultat de la competència internacional, sinó de la innovació i de les noves tecnologies.
Les restriccions al comerç només ajuden les companyies ineficients i els grups d’interès que se’n beneficien. Així, per exemple, malgrat haver estat protegides durant dècades, les grans empreses siderúrgiques van abandonar els EUA a causa dels alts costos fixos i la competència de les més petites. A més, els aranzels sobre l’acer no són innocus. Incrementen els costos de producció de les indústries consumidores d’aquell mineral que donen feina a 6,5 milions de nord-americans versus els 80.713 a la siderúrgia. La meitat de les importacions dels EUA no són béns de consum sinó entrades per als productors nord-americans.
Si els arguments econòmics a favor del proteccionisme són d’una extraordinària fragilitat, els de caràcter politicoestratègic tenen racionalitat depenent davant qui i com es plantegin. Si el problema entre hipotètics aliats és l’absència de reciprocitat, el més raonable és negociar acords comercials acceptables per a les parts i no imposar aranzels de manera unilateral. Això erosiona la confiança, causa incertesa i és perjudicial per a l’economia. L’ unilateralisme en un món multipolar, enmig d’una nova guerra freda, no és un bon negoci. I, posats a jugar a blocs, el més intel·ligent seria reforçar en termes de comerç i de cooperació les relacions entre les democràcies. L’absurd i suïcida seria entrar en una guerra comercial entre elles.
La Xina ha extret un enorme benefici de la seva entrada al comerç mundial des que es va incorporar a l’OMC el 2001. Això no ha servit per democratitzar ni liberalitzar el país, com alguns pensaven, sinó per alimentar els seus plans d’expansió i de revisió de l’ordre internacional, així com per crear una aliança d’estats autocràtics enemics d’Occident. L’economia és l’instrument per aconseguir aquesta meta al servei dels interessos de l’Estat-Partit, que té unes finalitats que no són econòmiques, sinó ideològiques i geoestratègiques. En conseqüència, la política cap a l’antic Celeste Imperi ha de ser la de contenció, no la de distensió, i una part ha de preveure l’adopció de mesures no només aranzelàries sinó també de restriccions de les inversions xineses a l’exterior i, sens dubte, als estats occidentals. És bàsic no oblidar aquestes coses.