Sergi Pàmies: “Soc al Tinder de les novel·les, estic obert a tot”
Entrevista
L’escriptor reuneix en un sol volum les seves ‘Tres novel·les analògiques’
Sergi Pàmies, fotografiat aquesta setmana a Barcelona
Per si algú ho havia oblidat, va haver una època en què Sergi Pàmies (París, 1960) publicava novel·les, concretament tres de seguides en només cinc anys: La primera pedra (1990), L’instint (1992) i Sentimental (1995), que ara reuneix en un sol volum a la mateixa editorial, Quaderns Crema, amb un títol que vol ser merament descriptiu: Tres novel·les analògiques, ja que es van escriure encara a màquina, sense telèfons mòbils ni internet, tot i que el mateix autor concedeix que de fet “quasi tota la literatura s’havia escrit així, i fins i tot part de l’actual”, però també li permet jugar amb les paraules: “Les persones que tinguin ganes de criticar-lo poden fer la broma de dir que són unes novel·les més anals que lògiques, gairebé ho estic desitjant!”.
En tot cas, Pàmies reconeix que es tracta d’una cosa tan simple com “fer un text introductori i tornar-ho a presentar pensant en un hipotètic lector que no coneix aquesta faceta del meu passat”. Això, però, també li ha suposat tornar-les a llegir: “La meva actitud primer era gairebé llegir-les en diagonal, en part pel pànic a descobrir que no m’agradessin”. “D’alguna manera he organitzat una festa però no hi ha cap raó, ni faig anys, ni m’estic marxant, és simplement que em fa il·lusió”.
“Espero que algú digui que són unes novel·les més anals que lògiques”, assegura l’escriptor
En la retrobada, “hi ha hagut coses que inevitablement em sorprenien, perquè és veure’s al mirall en una màquina del temps, que ja no ets tu mateix, i alguns moments els he trobat molt estimulants com a lector, m’ha passat allò de ‘sembla que no ho hagis escrit tu’. Confesso que en alguns moments m’ha agradat”.
Així, cita per exemple “un paràgraf en què faig com una declaració d’amor al meu pare, encoberta, i això que eren llibres especialment no biogràfics, i em fa pensar en quin context es devia produir, i ho vaig recordar. Era un matí que, sortint d’un after, evidentment en un estat d’eufòria, al carrer Rosselló, i vaig veure passar els meus pares. Ja eren grans, caminaven a poc a poc... I llavors penso ‘per què no hi ha la mare, al llibre?’. Perquè era la mare, i la mare escriu. Haver-la exclòs té a veure amb els principis fonamentals que jo tenia aleshores, el codi de conducta que era molt estricte en moltes coses, com ara no barrejar res familiar susceptible de ser reconegut, és a dir, que si utilitzava alguna cosa, havia de ser encoberta i simulada, clandestina. Al contrari del que va venir després, que també va evolucionar”.
Sergi Pàmies assenyalant un pòster del Cafè Europa que imita una biblioteca
Pàmies explica que amb el naixement dels seus fills va deixar d’escriure novel·la, perquè la veia incompatible, però si finalment no hi ha tornat tampoc no ha estat per falta de ganes: “Ja fa dotze anys vaig decidir que podia tornar a fer novel·les, i en vaig escriure una, però no la vaig ni publicar, era molt dolenta. Potser em vaig tornar més exigent, perquè rellegint-les hi he trobat una temeritat de la joventut o de l’energia juvenil que no tinc”. Però l’esforç no va ser en va, perquè “hi havia coses d’allà que em fascinaven, i emprenyat pel fracàs vaig agafar aquella energia per als contes de L’art de portar gavardina (2018). Els contes són meravellosos, són com un d’aquests països on ningú treballa i tothom està tot el dia de festa, sempre està obert i no has de trucar a algú per reservar taula”. “Tu ets escriptor i fas el que pots –reflexiona–, però en principi estic al Tinder de les novel·les! No va en detriment dels contes, ni renuncio a la novel·la, ni és cap anunci, simplement hi estic completament obert així com durant 20 anys hi vaig estar sistemàticament tancat”.
En retrospectiva, Pàmies les analitza de la següent manera: La primera pedra, “és molt blanc i negre, com cinema d’autor, i té a veure amb el fet que sempre som suplents. A mi, moltes coses m’han vingut per imitació, inclús quan vaig començar, el privilegi de conèixer grans escriptors de seguida i de connectar, amb Monzó, o estar en una editorial com Quaderns Crema, sempre tenies la sensació que eres un becari, algú que havia caigut en un context que si no eres idiota i l’aprofitaves seria molt formatiu”.
“Fa 12 anys vaig decidir tornar a la novel·la, i en vaig escriure una; ni la vaig publicar, era molt dolenta”
L’instint “segueix el model de les primeres pel·lícules de Pixar, de l’animació de qualitat adulta, i hi ha una motivació biogràfica: es deia que no podríem escriure històries ambientades al camp, i va ser com una cançó protesta, un ‘que no? Ara veuran!’”.
Finalment, Sentimental “és una superproducció, ja és Hollywood”, però llavors ja “percebia que em venia una cosa que seria més meva, en què les emocions, els sentiments, les contradiccions, els dubtes, la incertesa, que són coses molt abstractes, des del punt de vista literari, tindrien molta més importància del que havien tingut. Vist des d’avui, era com una premonició de mi mateix”.