Un se centra en la seva vida de nen, ficcionada, l’altra relata un episodi real, una tercera imagina una faula per parlar de les relacions de poder, i un últim fa una trilogia de ciència-ficció que ens interpel·la sobre el nostre present i futur. Quatre autors de còmic catalans amb maneres diferents de treballar i estils molt diversos han publicat fa poc en català en editorials diferents: Javi Rey ha publicat Li dèiem Bebeto (Norma); Glàfira Smith, Trufa (Pagès); Nadia Hafid, Mala olor (Finestres); i Ricard Efa ha culminat Noceà (MaiMés, Astronave en castellà).
En el cas de Rey, que habitualment treballa per al mercat franco-belga –per a molts autors d’aquí és la manera de professionalitzar-se–, anteriorment havia col·laborat amb altres guionistes i havia fet guions a partir d’adaptacions literàries, però Li dèiem Bebeto és el seu debut com a creador de text i imatge, i la importància de la història pròpia es nota des del principi, ja que la situa en el Baix Llobregat en què va viure la infantesa. “Sempre he cultivat l’escriptura –fins i tot n’ha fet cursos a l’Ateneu–, i quan vaig començar a estudiar dibuix i còmic a l’escola Joso l’objectiu era explicar les meves històries, però he necessitat molts llibres i anys per tenir confiança”, explica Rey.
Javi Rey, fotografiat a les oficines de Norma
El llibre “neix de dos relats independents: la descripció d’una mena de Peter Pan d’extraradi, que es va convertir en Bebeto, i la relació entre un germà petit que veu com el gran passa d’etapa i el deixa de costat, i ell ha d’aprendre a defensar-se sol”. “Bec de moltes històries personals, però és una ficció en el context dels meus anys noranta, quan els estius són eterns i pots fer el que vulguis, tot i que la meva infància va ser molt còmoda i li he posat més drama”, amb temes de fons com la identitat, la soledat i un de tan actual com la salut mental.
A Trufa, en canvi, Glàfira Smith es va plantejar fer un homenatge als animals domèstics i al seu pare, sense tenir necessitat d’inventar, ja que professionalment ve del documental audiovisual, on treballa amb el nom real d’Andrea Ferrando: “Sempre he tingut clar que les històries que ens passen són universals, i vaig pensar que el dol del meu pare per la gossa podia servir com a catalitzador de moltes emocions, per captar l’evolució personal del protagonista, i fins i tot per explorar la relació de parella”.
Trufa és la gossa que dona nom al llibre de Glàfira Smith
Abocada a la no-ficció, s’allibera de la vinyeta i treballa el color en dos plans: blanc i negre en la història general i colors primaris quan és el que veu la gossa. “És com un pont entre el còmic tradicional, l’àlbum il·lustrat i la novel·la gràfica, pot arribar a públics diversos”, diu l’autora, que ara treballa a fons per donar-lo a conèixer a fora: aviat sortirà en castellà (a Milenio), hi ha interès d’editorials franceses i una coreana, i treballa en un curtmetratge d’animació.
Si a El buen padre (Sapristi, 2020) Nadia Hafid va tirar de contingut autobiogràfic, a l’hora de fer Mala olor, amb què va guanyar el premi Finestres –aviat sortirà també en castellà, a Apa Apa–, va optar del tot per la ficció. Amb un estil geomètric molt reconeixible, vol abordar “el racisme sense embuts, perquè som una societat racista”. “Ho porto a les estructures de poder que creen opressió i agafo el món laboral com a exemple d’un entorn que a priori sembla neutre i divers, però hi ha una hipocresia que fa que certes dinàmiques que ens porten a ser violents en el nostre dia a dia passin desapercebudes, com la idea de microracisme o el feminisme neoliberal, que creu que només hi ha problemes de gènere, no es qüestiona l’statu quo i no té en compte la raça ni la classe social”.
A Mala olor, Nadia Hafid fa servir plans molt cinematogràfics
Però no ho fa explícit, perquè li agrada “convidar la lectora a treure les seves conclusions, que amb quatre ingredients s’entenguin les temàtiques, perquè l’única manera de resoldre un problema és adonar-se que existeix”. “Cal reflexionar i saber quin és el nostre lloc en la societat per veure les desigualtats que travessen altres persones, perquè tots els meus còmics tenen voluntat política i social, és com concebo l’art”, assegura Hafid.
Lee también
Totalment diferent és el treball de Ricard Efa, que ha culminat la trilogia Noceà (MaiMés/Astronave), que va sortir alhora en francès, català i castellà, i amb la qual va tornar a reivindicar-se com a escriptor a més d’il·lustrador. També la seva carrera com a novel·lista ha agafat volada i tot just ha arribat a les llibreries el nou lliurament de la space opera narrativa Stella Signata, La síndrome de sol terra, el tercer dels sis previstos.
Tirant al ciberpunk, la seva distopia el va apropar al públic juvenil, però la història de la Tika i l’Atari tracta temes tan actuals com el canvi climàtic, el poder autoritari o l’excés de pantalles des de la perspectiva que “el problema no és l’objecte, sinó els interessos ocults al darrere”, explica Efa, que fa anys que viu del còmic treballant al mercat franco-belga, on té aparaulada feina pels propers dos o tres anys, tot i que espera trobar temps i espai per desenvolupar un univers propi, ja que té pensada una cronologia que abasta el passat i el futur del mateix món de Noceà. “Aquí ha funcionat molt bé, però ja veurem què passa, de moment està tancada”, diu l’autor.
Atari i Tika protagonitzen Noceà de Ricard Efa
Ja ho veuen, el còmic català és variat, amb espai per a obres com aquestes o altres recents com Esqueixos, en què Toni Benages dibuixa cinc relats d’Elisenda Solsona, Ferran Garcia, Eva Espinosa, Carme Torras i Roser Cabré-Verdiell, publicats per Males Herbes, o el segon i últim àlbum de Coratge (Base), amb guió de Joel Joan –sí, l’actor– i il·lustració de Xavier Piñas. De tot i per a tothom.
