Ja ho sabeu, li pregunten a l’escalador George Mallory per què volia escalar l’Everest, i ell contesta: “Perquè és allà”. Jordi Canyissà (Barcelona, 1972) fa molts anys que sap que el còmic franco-belga és com una de les muntanyes de l’Himàlaia, amb alguns punts inexplorats, motiu pel qual, sense piolet ni peus de gat, ha escrit El canon franco-belga del cómic. Una historia de la historieta europea (ACT Ediciones). “Hi ha molts llibres sobre el còmic europeu i la seva història, però no n’hi ha cap que analitzi el model, i per això m’ha semblat necessari explicar què el fa diferent dels altres”, explica l’expert.
Parla de cànon, però no fa l’esperada i temuda llista de referents, sinó que els va trenant en un relat que arrenca el 1835 amb un àlbum il·lustrat de Rodolphe Töpffer i més tard es vehicularà entre l’abans i després –i durant, esclar– d’Hergé, que quedarà sempre al centre: “Va crear un model i una professió, i va tenir tant d’èxit que el que altres revistes volien era fer un Tintin i van començar a sortir nous dibuixants inspirats en ell. De fet, ni tan sols tenien una paraula per parlar de la historieta, perquè la denominació bande dessinée, com en diuen en francès, va arribar més tard”. El continuaran, entre tants altres, Jijé, Franquin, Morris, Goscinny, Bretécher o Jean Giraud/Moebius, ja sigui com a continuadors o com a trencadors, que és una manera de donar-li valor, sobretot a partir del Maig del 68.
Línia clara, personatges, conservadorisme, el pes de l’àlbum... i Hergé sempre al centre
A més de la reverencial línia clara, proposa una sèrie d’elements com la importància de l’àlbum, que per l’autor “era un objecte car, i això volia dir prestigi, perquè el compres per conservar-lo, a diferència del comic book nord-americà o el TBO d’aquí”. També la importància dels personatges, “habitualment joves d’edat indeterminada i amb un ofici encara que sigui com a excusa, tipus el reporter Tintín o el grum Espirú”, així com la serialitat, la importància de l’aventura i l’humor –que amb Franquin pren una altra línia, que seguiran de manera més paròdica Uderzo i Goscinny amb Astèrix–, i també un cert conservadorisme, perquè el primer còmic europeu “té una connexió molt forta amb les estructures de poder que aleshores era l’Església”. Aquesta és també una de les raons del seu èxit primerenc: “Com que la historieta està avalada per l’Església, té una gran penetració a la societat, altres grups editorials s’hi posen, i això vol dir que crea nous professionals. Amb els anys, això consolida el producte, fins al punt que Bèlgica i França hi donen importància com a art i el tracten bé, i han convertit Tintín, Astèrix, Espirú, Lucky Luke o els barrufets en grans icones”.
Tampoc evita parlar de la influència nord-americana, ja sigui a partir de Walt Disney mateix com de les lectures d’Hergé de sèries com Bringing up father, o l’exploració del western, ja sigui amb figures com Lucky Luke de Goscinny i Morris i el Yakari de Job i Derib, o més realista amb el Blueberry de Gir (és a dir, un cop més, Jean Giraud) o avui mateix, saltant de gènere, amb l’obra de Frantz Duchazeau, que acaba de publicar Els darrers dies de Robert Johnson (Andana Gràfica, en català i castellà) i abans ja s’havia apropat al blues amb El sueño de Meteor Jim (Ponent Mon).
Aquí, el món del còmic s’està rescabalant amb la novel·la gràfica, però allà no els cal: “És habitual que, a França i Bèlgica, el llibre més venut de l’any sigui un àlbum de còmic, com ha passat no fa tant amb el nou Astèrix o l’últim i polèmic Sergi Grapes. És una gran indústria”.
Una pàgina del segon volum de 'La bèstia'
‘La bèstia’, un nou marsupilami abans del marsupilami
Recordeu el marsupilami, oi? Una mena de simi –tot i que és ovípar, amfibi i omnívor– amb una magnífica cua hipertrofiada. Va néixer el 1952 a càrrec d’André Franquin a les pàgines d’Espirú i Fantàstic, tot i que als anys vuitanta va tenir sèrie pròpia, va fer aparicions al Sergi Grapes i es va desenvolupar en dibuixos animats, videojocs i molt de marxandatge.
L’emblemàtic personatge ha estat objecte d’un nou tractament, entre la preqüela i l’spin-off, a La bèstia (dos volums publicats per Base, en català i castellà) gràcies a Zidrou (guió) i Frank Pé (dibuix), que, de fet, ja havien reprès Espirú i Fantàstic a La lumière de Bornéo el 2017.
Aquí, amb l’acció situada el 1955 a Brussel·les, narren l’arribada a Bèlgica d’un animal desconegut que s’escapa i és acollit per un nen pobre amant dels animals que el recull del carrer i que, a l’escola, pateix assetjament perquè és fill bastard d’un militar alemany que, passada la guerra, abandona la mare. Aquesta bèstia fascinant serà objecte d’una persecució que mou l’acció.
El tractament, però, és realista i defuig, en línies generals, l’humor franquinià, però alhora és un exercici metatextual per als aficionats a la bande dessinée: homenatja explícitament la figura de Franquin –convertit en el professor humanista Boniface– i hi ha constants referències a la història del còmic francobelga, començant, esclar, per Hergé, ja que la seva ombra plana per les pàgines fent servir el nom del capità Haddock com a insult o amb una botiga decorada a partir d’una escena de Tintín al temple del sol, al·lusions –sovint, mig amagades– al Còndor d’Autheman i Rousseau o al dibuixant i guionista Maurice Tillieux, i els protagonistes passen la nit als grans magatzems Waucquez, avui seu del Museu Belga del Còmic. Ni el món Disney no se n’escapa, amb la projecció La dama i el rodamon en un cinema.
