Cal celebrar la literatura, perquè ens fa feliços fins i tot quan ens entristeix, i això hem intentat fer una setmana més llegint i anant a uns quants actes pertinents, començant el mateix dilluns, en què Toni Güell presentava a Ona Llibres el seu debut literari, mereixedor del premi Mercè Rodoreda: Elefants (Empúries).
–I a vostè per què el premien?
Comença el primer conte, i només en traurem l’entrellat llegint-lo, d’acord, però si més no entre l’autor i la periodista Laura Serra ens en van fer cinc cèntims i fins i tot uns quants més, després que l’editor Jordi Rourera destaqués que en comptes del que és habitual en un primer llibre, són uns contes que miren enfora, cap al món, i “obren una porta a l’esperança”.
Lee también
Potser té a veure amb la tasca periodística de Güell, a qui l’acompanyaven entre d’altres companys Antoni Bassas o l’economista Germà Bel. Serra plantejava que l’autor “és tan talentós com discret”, perquè no havia dit abans que escrivia, i assumia la tesi de l’esperança malgrat “que tenen un alè apocalíptic”, i Güell recordava que “alguns dels elements que ens poden fer tenir una visió catastrofista, com la genètica o les xarxes socials, també ens poden fer pensar en la utopia”. En tot cas, ell creu que si el llibre vol transmetre una idea és que “som capaços de sortir de qualsevol problema o bloqueig, i això que pot sonar dogmàtic o grandiloqüent a mi em sembla de sentit comú”.
Dimarts, continuem de premis, els Finestres, però el lliurament es converteix en una festa al Conservatori del Liceu, ple com un ou. Va presentar la gala Ana Polo, que va anar donant pas primer a la cap de socialització de la riquesa de les fundacions Ferrer, Estefania Rico, que va fer un al·legat sobre “el deure ètic de frenar el capitalisme salvatge”. Sergi Ferrer-Salat, president de les fundacions, no va dir res, però duia una samarreta prou explícita amb el lema: “Tax the rich” (poseu impostos als rics). Entre tants escriptors, editors i convidats que no caben a les cròniques –podríem citar Carlos Zanón, Joan Todó, Rosa Rey, Mara Faye Lethem, Pere Antoni Pons, Anna Guitart, Eduard Escoffet o Roser Cabré-Verdiell– van anar passant representants del jurat i premiats, començant per Octavi Botana, de l’Editorial Finestres, que va donar els guardons de còmic en català a Giulia Sagramola per Cap endavant, que es va emocionar en parlar de com s’ha sentit acollida entre la comunitat de la historieta barcelonina –hi havia per exemple Jaime Martín o la guanyadora de l’anterior edició, Nadia Hafid, entre d’altres–, entre els quals també hi ha el seu marit, encara que sigui nord-americà i fos ella qui l’arrossegués, com si diguéssim, a la ciutat. Uxía Larrosa no podia reprimir les ganes de riure en recollir la menció al talent jove per El despreniment, i va reivindicar l’amor a la llengua. Sí, ja ho han vist, una italiana i una gallega creuen en el català.
La projecció del vídeo de César Aira, durant la gala de lliurament dels premis Finestres
La presidenta del jurat del premi de narrativa a obra publicada en castellà, Camila Enrich, havia de donar el guardó a l’escriptor argentí César Aira per En El Pensamiento (Random House), però no va poder viatjar i va enviar un vídeo que donava les gràcies al jurat, sí, pero també a les llibreries i les biblioteques. L’estatueta, per cert, la va recollir l’editor Albert Puigdueta. Marina Espasa, presidenta del jurat en català, va premiar Ferran Grau per Hiperràbia (Angle), que va recordar les dures circumstàncies pandèmiques en què es va posar a escriure, amb hipocondria i bloqueig creatiu. Una estona després, la festa seguia al Paral·lel 62 fins ben entrada la nit i allargant la matinada.
Jaume C. Pons Alorda i Marina Laboreo a l’Espai Mallorca
Dimecres, l’Espai Mallorca acollia una altra festa, ara homenatjant Pier Paolo Pasolini en l’aniversari del seu naixement, auspiciada per l’editorial Lleonard Muntaner, que en poc temps n’ha publicat un grapat de llibres (el recent Empirisme herètic, a més d’Actes impurs/Amado mio, Teorema i Romàns), i l’assaig Les cendres de Pasolini de Jaume C. Pons Alorda, que exercia de mestre de cerimònies i xerrava amb la traductora Marina Laboreo. Tampoc no van oblidar els publicats per la competència, ni els poemes que van sortir a Edicions Poncianes ni el teatre que va treure Comanegra ni els llibres de l’Agulla Daurada, que justament en poques setmanes en publica un de nou, la primera novel·la, traduïda per Jaume Creus, que ara li ha canviat el títol per Xavals de carrer –com altres edicions pasolinianes, estava descatalogada–. Com va dir Pons Alorda, “malgrat els neofeixistes, Pasolini continua viu”. Celebrem-ho.
