I si no poguessis tocar-te? Tenim tan assumit poder masturbar-nos que no valorem el privilegi d'experimentar plaer sense la necessitat d'una altra persona. Això no és possible per a un sector de la població: persones amb discapacitat, que per la seva escassa mobilitat no poden accedir als seus genitals. Això significa resignar-se a una vida sense sentir plaer sexual o recórrer als serveis d'un assistent sexual.
“L'assistència sexual és un acompanyament per a persones amb diversitat funcional que pels seus propis mitjans no poden accedir al seu cos. L'assistent facilita aquella exploració corporal mitjançant la masturbació”, explica Mon García, assistent sexual i pedagoga.
No existeix una posició unànime respecte al rol de l'assistent sexual. Mon García ho defineix com una “feina sexual”, Erika Bastide, pertanyent al moviment de Feministes de Catalunya, ho considera “explotació sexual”, “igual que qualsevol altra forma de prostitució”: les assistents són “víctimes”, els consumidors, “puters”.
L'assistència sexual és un medi per exercir nostre dret al coneixement del mateix cos
Mentre a Espanya és un servei que no està regulat, en països com Bèlgica, Alemanya o els Països Baixos l'assistència sexual és legal. En casos com França, per exemple, després d'implantar la llei abolicionista de la prostitució, es va obrir el debat sobre la possible regularització d'aquest servei.
Antonio Centeno té tetraplegia des dels 13 anys, i des d'aleshores els metges li van dir que era una persona que no estava capacitada per sentir desig i desenvolupar una vida sexual activa. Ara, ja amb 54 anys, utilitza el servei de l'assistència sexual i, a més, és un dels principals responsables del portal web asistenciasexual.org,un dels fòrums en línia més grans a Espanya per accedir a la contractació d'aquests serveis.
Centeno va emprendre aquest projecte l'any 2017 perquè considera que l'assistència sexual és un “element instrumental indispensable” per exercir el dret al coneixement del mateix cos.
Com Antonio Centeno, la majoria dels clients d'assistència sexual són homes. Mon García confessa que aproximadament el 90% dels clients d'assistència sexual són homes cis heterosexuals.
Però malgrat la seva baixa representació, també existeixen dones que recorren a aquest servei. Generalment, són dones que, sense importar la seva orientació sexual, en moltes ocasions prefereixen una dona assistent per a una seguretat més gran.
“El 90% dels clients d'assistència sexual són homes cis heterosexuals”
Ánxela López Leiceaga, de 48 anys, va néixer amb paràlisi cerebral, és presidenta de la Federació de Vida Independent de Galícia i reconeix haver utilitzat aquest servei per al seu propi plaer i per al coneixement sexual. “Vaig descobrir el clítoris als 30 anys, amb això ja t'ho dic tot. No només perquè ningú no t'explica res, sinó perquè si depens d'altres per accedir al teu cos, és encara més difícil”.
Vaig descobrir el clítoris als 30 anys
Gemma Deulofeu, sexòloga i psicòloga especialitzada en diversitat funcional, considera que la falta d'educació sexual és un dels punts més crítics per a les persones amb discapacitat. Això no afecta només la seva capacitat per poder gaudir de la sexualitat, sinó que també les fa més vulnerables davant possibles abusos. Creu que existeix una sobreprotecció dels familiars, i que en lloc d'això haurien de donar-los eines per gestionar la seva sexualitat de forma sana i autònoma.
“Jo veia programes com Hablemos de sexe de la doctora Ochoa, però clar, jo tenia 12 anys i els meus pares no em responien les preguntes que els feia. Només parlaven de reproducció, de com es fan els fills... Res sobre plaer o masturbació”, confessa Ánxela López.
Lee también
Explica que les novel·les van ser el que va anomenar la seva curiositat i la va incitar a explorar sensacions físiques noves. “Llegir em permetia imaginar. Creava històries en la meva ment i això em servia per explorar la meva sexualitat. Era la meva manera de suplir la falta d'accés al meu cos”. Reconeix que Las edats de Lulú d'Almudena Grandes va ser una novel·la que el va ajudar a veure el sexe d'una forma més àmplia i rica en matisos.
En el seu cas, López va recórrer a l'assistència sexual amb un home, que no sol ser el més comú. “L'elecció és fonamental, és una qüestió de química, de sentir-se còmoda i de crear un espai íntim on puguis estar a gust”, confessa.
Oriol Roqueta també va néixer amb paràlisi cerebral i és usuari d'assistència sexual, creu que hauria de ser un servei “totalment finançat per l'estat”, ja que actualment és econòmicament inaccessible per a moltes persones. Aproximadament una sessió amb un assistent sexual pot tenir un preu entre 50 i 100 euros. “És molt difícil accedir a aquest servei si no tens diners. Es queda per a qui pot permetre-s'ho, i això és una altra forma de discriminació”, comenta Roqueta.
Lee también“Los discapacitados tienen derecho al goce sexual”
“Hi ha persones que només poden permetre's una sessió al mes o cada dos mesos. Si volem que sigui un suport real i accessible, necessitem un reconeixement legal i ajuts per a qui el necessiti, explica García. “t'imagines poder masturbar-se només una vegada al mes? T'imagines poder tenir sexe amb la teva parella només una vegada al mes?”, afegeix.
L'opinió de Deulofeu respecte a l'assistència sexual, és que aquesta és un recurs que permet tenir un grau de coneixement més gran del mateix cos i que proporciona més seguretat davant possibles abusos.
Assistents com García s'autodefineixen com “treballadores sexuals” que reivindiquen els seus drets laborals, mentre que el moviment feminista abolicionista està en contra del mateix concepte de feina sexual.
No existeixen feines sexuals, només hi ha explotació sexual
“Nosaltres no parlem de feina sexual, perquè no ho és. Parlem d'explotació sexual. Igual com ocorre amb la prostitució, hi ha dones que el defensen i diuen que és la seva feina, però el problema no és com el visquin elles, sinó el fet que existeixi un mercat on els homes poden comprar cossos de dones. No es tracta de la seva llibertat individual, sinó de l'impacte social per a la resta de dones”, explica Erika Bastide.
Centeno considera que hi ha una part de la societat que directament no vol reconèixer que pugui existir un intercanvi “raonablement lliure” de plaure sexual a canvi de diners. “Aquesta visió és incompatible amb la seva realitat”.
Des de Feministes de Catalunya es posa com a cas d'èxit el model abolicionista de Suècia: “A Suècia, després de 20 anys de llei abolicionista, els joves no veuen a la prostitució com una opció. Si un home famós és descobert comprant sexe, és cancel·lat públicament. Això és aquí impensable, perquè Espanya té l'índex més alt de consum de prostitució d'Europa, comenta Bastide”.
“A Suècia, després de 20 anys de llei abolicionista, els joves no veuen a la prostitució com una opció”
Antonio Centeno creu que és una cosa que no té a veure amb el debat de la regulació d'altres feines sexuals. “L'assistència sexual no és prostitució, no és striptease, no és pornografia, no és massatge eròtic. És una feina sexual, sí, però amb el seu propi marc, definida per una necessitat d'autonomia”.
Per deixar-lo clar, García explica que durant les seves sessions no existeix un intercanvi sexual, “les meves mans són les seves”, aclareix.
“No és una pràctica en la que hi hagi interacció com en la prostitució” i matisa que en algun moment puntual pot prendre la “iniciativa”, però sempre continuant les indicacions del client i sense superar els límits establerts.