A Espanya i en nom de la societat civil s’han comés alguns pecats. Tal vegada el major haja estat apropiar-se del concepte per a defensar interessos de part, respectables, però que hagueren estat millor defensats amb un enunciat més fidel a l’esperit dels seus animadors i sense sacrificar un nom tan transcendent. Rescatar avui el veritable significat és deure de tots. Cal despullar-lo de connotacions partidistes per a tornar-ne a l’essència: una veu autènticament transversal i plural que treballe per la democràcia, els drets civils i l’enrobustiment de la justícia de tota mena, legal (als tribunals), social (als barris i ciutats), ambiental (en l’entorn i a la naturalesa), espacial (a les perifèries urbanes i metropolitanes) i familiar (a les nostres relacions).
La meua experiència amb la societat civil valenciana és dilatada. Per a mi, el seu cant del cigne es va produir el 2012 quan un grup de persones, entre les quals vaig tenir l’honor de participar, van elevar la seua veu en una situació molt difícil sol·licitant “més societat civil”.
Recorde que l’enyorat Paco Puchol, aleshores president del Club de Encuentro Manuel Broseta, en aquest mateix diari, i contestant una pregunta del periodista Salvador Enguix, amb la seua proverbial gosadia, va contestar: “Crec que la gent està cansada de moltes coses, i vol canviar eixes coses; d’alguna manera hi ha ganes de més societat civil, de comprometre’s, de participar; i vaig percebre que la gent, malgrat l’ocorregut en molts àmbits, està molt orgullosa de la seua societat, de les seues senyes d’identitat. Potser estem descobrint que perquè un cotxe es moga hem d’espentar entre tots; i ara estem en una societat valenciana que quasi no té motor… O espentem tots o això no es mou. Eixa crec que és l’essència d’aquestes iniciatives perquè València tornarà a ser un gran referent econòmic i social a Espanya”.
En la Comunitat Valenciana, el 2012 i el 2025 tenen en comú el complicat moment que la seua societat està travessant. Fa tretze anys, els casos de corrupció afloraven en l’administració autonòmica amb noms ben coneguts. La Comunitat Valenciana semblava l’epicentre de la deshonestedat a Espanya, encara que en realitat, i malgrat els evidents (i ara sentenciats casos), la imatge negativa associada amb ella s’havia forjat també en una sala de màquines llunyana, com va apuntar Enric Juliana en un memorable article de 19 d’abril del 2014: “Més ben proveïda i amb més dispositius de poder al seu abast –els visibles i els menys visibles–, la dreta madrilenya va veure venir el torpede del cas Gürtel, va desplegar un escut magnètic i va aconseguir desviar el projectil cap a València, on els dandis encara no s’havien adonat que era el moment de guardar en l’armari els vestits molt entallats i les corbates de color pastel”.
Avui, tretze anys més tard, els mitjans de comunicació de tot Espanya tornen a obrir les seues edicions i els seus butlletins de ràdio i televisió amb les conseqüències polítiques de la dana d’octubre del 2024 i amb les exigències d’una depuració política que s’evidencia imprescindible. Sense anar més lluny, mentre el lector està llegint aquest article (o poc després) tindrà lloc als carrers de la capital valenciana la sisena de les manifestacions per a reclamar responsabilitats al Govern valencià.
Universitat, Església i empreses han de sumar-se sense complexos a la defensa dels valors democràtics
Però no és un tema únicament local, tot i que haja estat aquesta dimensió la que m’ha mogut a aquesta reflexió. L’enfortiment de la societat civil a Espanya i a Europa és un repte igualment apassionant que justificaria l’esforç d’una generació. Quan veiem amenaçats els fonaments de la democràcia, els drets civils i la justícia social, hem de llançar un manifest a favor d’una societat civil robusta, agosarada i valenta.
Per descomptat que els partits polítics són necessaris. Sense ells no hi ha democràcia. Però en ells no s’acaba la democràcia. Hi ha un espai annex en el qual, per sobre o al costat de la militància, hauríem de ser capaços de construir un entramat fort i robust que eleve la seua veu davant els atacs cada vegada més virulents a la llibertat individual i a la vida en una societat oberta, tolerant i integradora.
No hem d’acceptar (almenys no sense respondre) que, amb cada assalt, es perda un espai de convivència, fraternitat i emancipació. La recent manifestació de Roma a favor de la idea d’una Europa unida és l’evidència que és possible suscitar un acord transversal entre molts sectors, d’esquerra, centre i dreta. Avui els cossos intermedis de la societat han de mostrar la seua força i el seu vigor.
Lee tambiénExiliats en la nostra pròpia geografia
I, dins d’ells, institucions de gran pes moral a Espanya, com la universitat pública i l’Església catòlica, s’enfronten a un dilema transcendental: acomodar-se al gir de la història i oblidar-se del seu paper o encapçalar una reacció, educadora i crítica la primera i profètica i testimonial la segona, que, sense estridències, però de manera contundent, mostre la necessitat d’una societat més justa, lliure i cohesionada.
De la mateixa manera, la pilota també està en l’aler dels empresaris, que haurien de sumar-se sense complexos a la defensa dels valors democràtics i socials europeus, com van fer a Alemanya el febrer del 2025, quan grans empreses com Siemens, Mercedes o Deutsche Bank van unir les seues veus per alertar de les conseqüències del vot ultra i de les posicions xenòfobes. Finalment, el periodisme ha de continuar exercint un paper crític i documentat sobre el que s’esdevé, oferint veracitat i contrastament de fonts. Encara és possible una aliança civil per la democràcia i per Europa.