El 1965, la temperatura mitjana anual de Barcelona no arribava als 15 graus Celsius. El 2022, es va acostar als 18. Les dades impertorbables dels observatoris meteorològics ens parlen del canvi climàtic. I immediatament em sorgeix la pregunta de si podem dir que aquella Barcelona de mitjan seixanta és la mateixa que l’actual. I hem de respondre que no. L’acceleració del canvi climàtic està fent que, per primera vegada en la història de la humanitat, l’arc de temps fugaç d’una vida humana siga suficient per experimentar un fenomen global com aquest. Dubte que la decadència de l’imperi romà fora perceptible durant la duració d’una vida de qualsevol dels seus súbdits, ni que el pas de l’esclavisme al feudalisme poguera ser aprehès per l’experiència d’una única generació. En canvi, el nostre entorn de vida ja no és el mateix que el de fa poc més de mig segle. Les aigües de la Mediterrània en les quals em banyava de menut, a la platja de València, no són ja les mateixes que ara m’acullen, ni aquells vespres de brisa fresca i clara són equiparables a les nits equatorials estiuenques. Heràclit tenia raó.
Vivim dins un miratge sobre la nostra geografia quotidiana. El barri mariner on vaig nàixer, el Cabanyal-Canyamelar dels anys seixanta, no és el mateix que el que m’envolta avui. L’aigua de la seua mar estival era més fresca, les nits més suportables, els dies més amables, el sol més benèvol tot i que l’aigua, és cert, estava molt més bruta. Recorde haver passat hores i hores en aquella platja pintada per Joaquín Sorolla, a l’ombra de fràgils canyissos, amb cadires de boga i taules de blau albada, la pintura de les quals, en algun dels seus extrems, havia saltat ja. El menjar era portat de casa, i la beguda es comprava en el berenador. De vegades hi havia un gelat en el millor dels dies… I recorde aquelles nits serenes en les quals molts veïns treien les seues cadires al carrer per a gaudir de la brisa refrescant de la nit. Poc en queda. I només ha passat l’arc d’una vida. Em ve al cap també l’altra cara de l’experiència sensorial de la meua infància: aquells hiverns de València en els quals la meua mare ens embotia en pesades trenques de sivella i ens proveïa de manyoples, jersei d’un coll alt que picava horrors i un passamuntanyes que deixava a la vista només els ulls i et socarrava les orelles i regirava el pèl.
L’arc de temps fugaç d’una vida humana permet constatar l’acceleració del canvi climàtic
Avui, tot i que continue vivint al carrer on vaig nàixer, pròpiament ja no és el mateix, ni és el mateix barri, ni tan sols la ciutat és ja la mateixa. Ja no em banye en la mateixa platja, ni percep la mateixa brisa, ni m’adorm amb la mateixa temperatura. Quin pare portaria els seus fills a la platja per a passar allà vuit hores seguides, com em portaven a mi? El canvi del clima ha desarticulat els espais temperats de la meua infantesa.
El premi Nobel de la Pau 2007, el nord-americà Edward Rubin, es queixava amargament en aquest mateix periòdic que el problema del canvi climàtic sempre s’ha aparegut a la societat com una cosa lligada al futur i mai associat a la dimensió personal. La contaminació de l’aire i de l’aigua tal vegada sí, però el clima no. Per això, és hora que la ciència explique que la nostra experiència vital és ja la vara de mesura d’eixa transformació mundial. Per què continuem vivint com si res no haguera passat, com si fora voluntat nostra tornar a habitar en aquell barri marítim on vaig nàixer i em vaig criar? Per què tanquem els ulls al fet acreditat que, en l’arc de la nostra vida, hem passat de viure a la vora de l’edèn a situar-nos a la vora de l’abisme, ni que siga al costat de la mar? Avui som la mesura temporal d’un canvi espacial global. I aquesta no és una bona notícia.
Lee tambiénLes columnes del Regne
Hem de ser capaços d’explicar que això no ha de continuar així. I per a eixa raó no basta donar xifres del calfament global, estadístiques de la pujada del nivell de la mar, taules del creixement dels gasos d’efecte d’hivernacle o equacions sobre la difusió del CO₂ en l’atmosfera o sobre el nombre de nits tropicals. Tots aquests canvis, per a ser assumits, han de relacionar-se amb la nostra vida quotidiana i amb el nostre horitzó vital mitjançant una raó poètica, una metodologia experiencial, humanista, quasi psicoanalítica.
La formidable capacitat de la mar d’absorbir calor i la lentíssima de dissipar-ne la temperatura ha fet que, avui, viure al costat del Mediterrani s’haja convertit en una experiència enutjosa. Veig les velles fotografies familiars on, encara menut, jugue a la riba i comprenc que aquell món es va acabar. I és que som exiliats en la nostra pròpia ciutat, perquè ja no és el lloc on vam nàixer. Hem sigut, curiosament, expulsats de l’edèn sense haver-nos mogut un sol centímetre d’aquell lloc. Per això, només quan siguem capaços de despertar del somni i comprendre que ja no vivim en el mateix lloc en el qual pensem que vivíem, podrem apreciar la dimensió del problema.
Quatre mil·límetres és una mesura imperceptible per a l’ull humà. Aquesta és la xifra del creixement de la mar a les nostres costes anualment, com va explicar fa poc el sempre interessant geògraf Javier Martín Vide. Però quatre mil·límetres multiplicat per l’esperança de vida d’una persona a Espanya, posem-ne 82 anys, són quasi 34 centímetres, ni més ni menys que dos pams. Eixa és la dramàtica mesura del canvi climàtic calculada en l’arc d’una vida, la vostra i la meua.