Quan entrem a la galeria 3 Punts trobem una fotografia que retrata dos personatges en una cocteleria. El cambrer agita un combinat rere la barra, sobre un fons d’ampolles i copes, i el client espera assegut al tamboret, amb el barret posat. Fins aquí, l’escena podria semblar una versió fotogràfica d’una pintura d’Edward Hopper. Tot i això, hi ha una dada que ho canvia tot: aquesta foto és com una radiografia, de manera que podem veure, per exemple, la calavera del cambrer que agita la coctelera i les vèrtebres cervicals del bevedor.
En una altra fotografia de la mateixa exposició hi veiem un d’aquells cotxes que feien servir els gàngsters per fugir de la policia a l’època de la llei seca, quan als Estats Units un bevia l’alcohol amb certa morbositat transgressora. També en aquest cas l’escena d’acció apareix com una radiografia, protagonitzada per dos esquelets atracadors, vestits amb vestit i barret i proveïts d’armes de foc. És difícil d’imaginar, però resulta que és possible fer o simular radiografies d’objectes enormes, com ara un autobús amb els passatgers dins.
Últims dies per visitar l’exposició ‘Artistes joves a la transició’, a la galeria Joan Gaspar
Això és factible si se segueixen els procediments de collage fotogràfic que fa servir l’artista britànic Nick Veasey, que presenta la tercera exposició individual a la galeria 3 Punts, fins al 19 d’abril. A les seves fotografies de persones i d’objectes com ara cotxes, motos o gelats, es produeix un lliscament en l’ús de la tècnica radiogràfica: des del pla de detall al pla general. També s’ofereix un lliscament subjectiu, des de l’escena quotidiana cap a una estranyesa en clau d’art pop i humor sinistre.
Últims dies per poder visitar aquestes dues exposicions: la d’ Abdelkader Benchamma a la galeria ADN (fins al 19 d’abril), amb dibuixos còsmics i una projecció videogràfica, i Artistes joves a la transició, a Joan Gaspar fins al 8 d’abril. Aquesta última aplega obres d’alguns pintors vinculats a Barcelona que el 1975 tenien entre 20 i 34 anys. La figuració colorista de Paco Simó i les grafies de Yago de Robert dialoguen amb pintures com ara Jardí violeta, de Joan-Pere Viladecans, i ens recorden que, entre el 1975 i el 1986, van conviure a l’àmbit barceloní i català expressions artístiques molt diferents. A més de diversos estils pictòrics o escultòrics, van ser anys d’eclosió d’un nou art amb mitjans alternatius: audiovisuals, art conceptual, còmic, fotografia.
També a la galeria Joan Gaspar es presentarà el 10 d’abril una exposició de dibuixos de Julio González. Mentrestant, es pot contemplar un dibuix excel·lent d’aquest artista a la galeria Marc Domènech, no lluny d’un dibuix mescalínic d’ Henri Michaux. I a la mateixa galeria es reivindica l’obra de Ramon Guillen-Balmes amb una selecció de 50 dibuixos representatius del seu estil orgànic, minimalista i hermètic, amb un toc lleument duchampià.
Els últims mesos el Museu Tàpies ha ofert una programació variada i atractiva que ha presentat des d’un memorable concert per la pau interpretat per Jordi Savall fins a una mostra com La imaginació del món, que recull aspectes poc coneguts de l’obra de Tàpies. Per a qui no conegui l’obra d’ Anna Malagrida és molt recomanable l’exposició Opacitas. Velar la transparència (fins al 28 de setembre), que aplega fotografies i vídeos entorn del motiu de la finestra, la mirada i la transparència intervinguda o desmentida.
I l’1 d’abril tindrà lloc a l’auditori del Museu Tàpies un homenatge a Andrés Sánchez Robayna (1952-2025), poeta i assagista canari que es va donar a conèixer mitjançant tres llibres publicats entre el 1978 i el 1984 per Edicions del Mall: Clima, Tinta i La roca. És molt recomanable el seu últim llibre, Las ruinas y la rosa (2024), una col·lecció de reflexions, homenatges i records on es pot apreciar l’amplitud i la profunditat de la seva cultura literària i filosòfica. Tinc el meu exemplar molt subratllat, com també el d’un altre dels seus llibres inclassificables, Cuaderno de las islas (2011).