La quasi realitat de Núria Cadenes
Novetat editorial
L’escriptora publica un llibre de relats basats en fets reals... o gairebé
Núria Cadenes retratada a la llibreriaFinestresde Barcelona
Després de la immersió en la història romana que li va suposar la novel·la Tiberi Cèsar (Proa, 2023), Núria Cadenes (Barcelona, 1970) no abandona els fets reals, sinó que hi aprofundeix però repartits en els relats d’ En carn i ossos (Ara Llibres), tretze narracions basades en “fets reals o gairebé”: “Recollia fragments de realitat i els desava a l’ordinador en una carpeta amb aquest nom, o en un calaix amb fotografies o retalls de premsa sobre fragments d’històries o persones reals que per algun motiu reclamaven una miqueta de literatura”, explica l’autora.
Així, el lector entra en un moment del segle XV en contacte amb Margarida de Prades –esposa del rei Martí l’Humà i reina de la Corona d’Aragó durant uns mesos– i el seu fill secret, Joan-Jeroni de Vilaragut, però també trobem l’execució de Bernat Rigaldia a l’epidèmia de pesta a Barcelona del 1589, la història abreujada de la pintora renaixentista Artemisia Gentileschi, episodis de l’època dels bandolers o, més a prop, el terrible bombardeig de Xàtiva el 1939 o una que remet directament als seus pares, fins arribar al 29 d’octubre del 2024: la riuada que va destrossar l’Horta de València.
Tots els contes tenen en comú la dissidència i la confrontació amb el poder que oprimeix
“També m’ha impulsat la necessitat de contribuir a fer que aquestes vides tinguin continuïtat, perquè tot és tan efímer i durem tan poc que és bonic intentar ajudar a constatar que aquestes persones van existir”, assegura, referint-se a tots els personatges però també als 228 morts de la dana: “No són un número mort, tenen nom i cal saber què va passar. Va ser espantós”. “He plorat força escrivint aquest llibre, i si algú plora llegint-lo, me n’alegraré, perquè els ha commogut”, rebla.
Cadenes els ha anat escrivint al llarg dels anys, perquè “no pots fer un conte distretament mentre tens mig cervell pensant en una altra cosa, demanen concentració i són molt exigents. No he pensat a fer contes històrics, sinó que aquells fets em demanaven literatura, com ja havia fet a Guillem, o a El banquer amb Joan March”.
N’hi ha un, però, que és totalment ficció, però “gairebé, perquè se m’hi va colar un personatge, la Maragda, que va néixer durant una estada a la Residència Finestres llegint Víctor Català, amb el contrast entre l’entorn preciós, el cel i l’aigua, les julívies, la sorra i els pins, amb la duresa del que llegia. És deutor d’un moment, és a dir, que hi ha una realitat al darrere, o gairebé, i també la literatura mateixa”. “Ja tenia 12 contes, xifra que m’agradava, però aleshores va venir la barrancada. L’editor Joan Carles Girbés em va demanar un conte per al llibre col·lectiu Renàixer del fang, per ajudar les llibreries destrossades, però jo no podia fer res, van ser setmanes de molta tristesa i molta ràbia, tota la resta em semblava banal, sentia una gran incapacitat de fer res que no fos treure fang o ser-hi. Però el vaig fer, i aquí l’he reescrit, i com que soc una mica supersticiosa, són dotze contes reals i un dissident que explicita el gairebé”.
Tots els relats tenen un element comú: “La dissidència o la confrontació amb el poder que oprimeix, que a cada conte pren formes diferents, perquè pot ser el poder egoista d’un individu sobre un altre, o el que té algú per fer mal a algun ésser que s’estima, o un poder abassegador que destrueix una persona i amb ell destrueix tota la humanitat”. Alhora, però, està escrit sense judici, perquè “els actes humans tenen moltes arestes i pocs absoluts, m’agrada veure aquestes contradiccions i com a escriptora he intentat no atorgar-me la posició de jutge”.