Com un matrimoni ben avingut, Albert Om (Taradell, 1966) i Marina Rossell (la Gornal, 1954) puntuen l’un la conversa de l’altre, posant els ets i els uts i obrint-la a altres camins. Com si discutissin, però sense discutir ni contradir-se obertament, si més no en cap moment de la conversa per parlar de No faré cap més llibre. Retrat íntim de Marina Rossell (Univers), en què el periodista ha escrit un volum que s’assembla força a la biografia de la cantant i compositora, però han evitat un recorregut cronològic farcit de dates i dades que es poden trobar fàcilment a internet.
La premissa: Marina Rossell ha tingut un tumor –que li han tret i tot va bé–, ha patit una separació i ja passa els 70 anys, i decideix que vol explicar la seva vida. Llibre i conversa deixen constància que està recuperada, com es podrà veure dijous al concert que farà al Luz de Gas dins el festival Barnasants, que reivindica la cançó d’autor i en el qual ha participat unes quantes vegades. “Ara faig pocs concerts, perquè vull assaborir-los més”, diu Rossell, i Om recorda que en el concert del retorn després de vuit mesos d’inactivitat, fa uns mesos a Palol de Revardit, “el primer que em va dir va ser: ‘jo soc una cantant de poble, aquí és on em guanyo la vida’, als pobles és on fa més concerts”, i ella fa que sí, que és de poble, però apunta que també ha tocat molt a l’estranger, ja sigui a París o a Luxemburg, Buenos Aires o Nova York.
L’artista actua dijous a Luz de Gas dins del festival Barnasants, que reivindica la cançó d’autor
Parlen de música, però sobretot de la vida, “una mica de tot”, com canta a la cançó Mare de Déu del Món. De la vida a pagès i de com va arribar a Barcelona, perduda i treballant del que trobava –llegint els anuncis a La Vanguardia–, quan se “sentia molt sola i molt trista”, diu, fins que va fer via amb la música. “També és un agraïment a la vida després d’haver anat contra el destí, que potser hauria estat fer de dependenta, però vaig agafar una arada i llaurar-me un altre camí”, diu ella, i recorda com que de petita un professor de música li va dir que fer-li classes seria llençar els diners, que no servia. “El seu relat ens diu que la vida s’ha de viure, els moments bons i els dolents, que els has de transitar però no t’hi pots quedar a viure. Ella diu que la felicitat és de necis”, intervé Om, i ella contesta que “la felicitat s’ha de viure, no explicar-la”.
En el llibre, Rossell no s’està de dir unes quantes coses sobre l’amor i sobre el sexe, algunes de les quals fa uns quants anys haurien estat escandaloses, com quan parla del seu primer contacte amb el sexe, travessat per tocaments i abusos, o de les seves relacions amb homes i dones amb noms i alguns cognoms. Podria haver-se entretingut en la queixa o en l’exhibicionisme, i no. Una mica de tot. I fins i tot parla de la seva religiositat, ben heterodoxa –de jove va arribar a entrar en un convent perquè volia ser missionera–, perquè “he conegut gent com Vicky Molins, que m’han ensenyat que hi ha un esperit religiós molt diferent de l’ortodòxia i de la tortura i el pecat, perquè ens van ensenyar una religió molt opressiva”. També hi ha lliçons, algunes que passen de mares a germanes, com que cal “tornar bé per mal”. “És un llibre que no passa comptes amb ningú, però que tampoc no li fa la pilota a ningú, parla amb llibertat i naturalitat”, diu el periodista.
Albert Om i Marina Rossell, fotografiats aquest dilluns a l'Hotel H10 Casa Mimosa
“Entre d’altres raons, anem a explicar-ho nosaltres abans que jo em mori i ho expliqui algú que ves a saber què explicarà... He llegit unes quantes biografies que diuen coses que no són certes...”, assegura Rossell. I per fer-ho, Om ha volgut que el llibre s’assemblés a ella, “que tingués el seu punt esbarriat, és a dir, no intentar ordenar-la en excés”, i per això l’estructura com una mena de making of, amb cròniques de les trobades i de com anaven avançant, sense un guió estricte.
Lee también
“Saps què passa? En els concerts, com a la vida, tu vas allà i penses si faré això o allò, si diré unes paraules perquè ha passat ves a saber què, però després estàs allà in situ i dius el que sents, no el que has pensat. Fent el llibre, parlant amb l’Albert, m’he deixat anar portant”, diu la protagonista, que creu que només podia haver fet aquest llibre amb Om: “Em sembla que el conec de sempre, fa molts anys, tot i que ens vam enamorar quan en fa 13 vaig participar al programa El convidat i vam anar a veure Georges Moustaki, en l’última entrevista que se li va fer abans que es morís –recorda–. Amb l’Albert hi ha un lligam invisible, amb moltes coses paral·leles, i és una persona que té bon cor”. “La Marina tenia moltes ganes d’explicar-se i ho fa d’una manera molt lliure, perquè és una dona lliure que no li deu res a ningú, no va en contra de ningú i que ja està en un moment que es pot permetre no tenir ni falsa modèstia. Sap que és una gran cantant i assumeix que no és la número u, i té espurnes de genialitat”, rebla ell.
Al llibre, l’artista assumeix la seva edat, sap que encara l’etapa final de la vida, i ho fa sense temor: “Morir no em preocupa, ja sé que va així, tota la vida que ho he vist. Jo crec que la mort va incorporada a la vida, ja va escriure Joan Salvat-Papasseit que per tornar a néixer necessitem morir”.
El respecte, abans i després
“Potser la història que més em commou o m’impressiona de la Marina és la nena de poble que arriba amb 16 anys absolutament perduda a Barcelona però amb una idea, i la seva tenacitat per cantar la fa envoltar-se no només dels millors de la cançó sinó també dels grans de la cultura –diu Om–. Com l’acullen Salvador Espriu, Maria Aurèlia Capmany o Montserrat Roig”. Rossell explica com l’amistat de persones tan diverses i de tres generacions diferents però que es respectaven entre elles la van ajudar molt i li van aportar el que sentia que havia perdut per no haver estudiat. També parla de Raimon, de Serrat, de Llach, de Maria del Mar Bonet o Ovidi Montllor, i de Sisa, i Pau Riba o Josep Tero, que és família, esclar, i també de com s’ha sentit reivindicada a partir de la generació de Roger Mas, Mishima o Manel: “Allà hi ha una generositat, un respecte”.
