La Rateta –de Montserrat– ha aconseguit deixar enrere la vida a la carnisseria dels pares i ha fet carrera com a medievalista. Ha passat un càncer, malaltia de la qual la seva germana petita, la Sió, acabarà morint. Si l’argument us sona, potser és que esteu familiaritzats amb –una part de– la vida d’Antònia Carré-Pons (Terrassa, 1960), que acaba de publicar La gran família (Club Editor), una novel·la nascuda “de la perplexitat per com pot ser que dues persones nascudes en el mateix indret, en la mateixa família, dels mateixos progenitors, desenvolupin personalitats tan diferents i tinguin comportaments tan diversos davant de determinades circumstàncies i evolucions vitals tan dispars”.
La novel·la s’estructura en tres moments vitals de la relació entre les germanes, com explica l’autora mateixa: “A la infantesa les germanes són petites i es barallen i es discuteixen, però s’estimen sense dir-s’ho. A l’adultesa, l’època en què et situes en el món i t’has de barallar per trobar el teu lloc i que te’l respectin, elles se separen perquè fan una trajectòria vital molt diferent. Finalment, el retrobament de les germanes quan hi ha una situació dramàtica, el càncer, i aquí surten aquests sentiments soterrats que no s’han explicitat mai, que han circulat sempre com l’aigua subterrània, no es veien però hi eren, i en el moment que han hagut de sortir han rajat com una font, perquè en les famílies, sobretot anys enrere, no es parlava mai d’emocions ni de sentiments, la relació familiar era quotidiana”.
Per l’autora, no és una novel·la d’autoficció: “Jo no faig literatura del jo, sinó del nosaltres”
“La carcassa, el càlcul d’estructures de la novel·la, és autobiogràfic, però la literatura és escriure la veritat i mentir tot alhora. Jo no faig literatura del jo, sinó del nosaltres”, assegura Carré-Pons, que d’alguna manera traça un homenatge a la família, com ja va fer creant l’editorial Cal Carré, que duu el nom de la cansaladeria familiar que havia tancat la persiana el 2016: “Sense haver-ho pensat, en el fons és un homenatge i també com una venjança dolça, perquè he acabat convertint Cal Carré en el que ni el pare ni la mare ni els avis volien que fos, perquè el meu destí era ser carnissera. Per això la novel·la també parla de la necessitat d’escapar del destí, perquè si no, no creixeríem i no ens faríem persones adultes i independents”.
Ella, com la Rateta, va fugir llegint, mentre que la seva germana Joana, com la Sió, viatjava: “Una fuig metafòricament i l’altra literalment, i amb l’edat t’acabes reconciliant amb aquest passat, fins al punt que al final del llibre la Rateta fa un diccionari dels valors que li han transmès a la carnisseria, com la constància, la solidaritat o l’honestedat. Però l’esperit d’aventura i el gust pel plaer estètic els devia aprendre en algun altre lloc, perquè afortunadament no tot ho aprens a casa”.
Lee también
I fer les paus amb el passat també significa accedir a una certa saviesa, esclar: “M’adono que no pots jutjar ningú, perquè cadascú fa el que realment pot amb la motxilla que porta a sobre i a dins i amb les circumstàncies i amb les opcions de vida que li han vingut donades i que ha triat. T’adones que els vells acaben tenint raó i que aquestes frases lapidàries que et deien de petit de vegades estan plenes de saviesa”.
A la novel·la, com hem vist, la lectura té un paper destacat: “A la meva vida la literatura és fonamental, és una casa que ens salva. La Rateta, des de molt petita, i això que té dificultats de visió, llegeix, llegeix moltíssim i només fa que llegir, perquè això la separa d’aquell món sanguinolent, ple de ganivets i ple de violència soterrada que és el dels porcs. I com que llegeix, després estudia i es fa medievalista”.
Antònia Carré-Pons, a la llibreria La Impossible de Barcelona
Una editora (des)enmascarada
Encara que la Rateta de la novel·la ni escriu novel·les ni es converteix en editora, Carré-Pons fa sortir en una de les conferències inventades que escriu l’escriptora Cristina de Pizan, de qui va publicar a Cal Carré el seu llibre més emblemàtic, La ciutat de les dones, que considera “el primer no és no de la història”.
Un dels últims llibres de l’editorial, per cert, és La mort de la Virginia, de Leonard Woolf, una part de les seves memòries, per primer cop traduït al català, en què parla dels últims mesos que va viure la parella abans del 28 de març del 1941, quan es va suïcidar, i a més afegeix tres contes de l’escriptora.
