El món estava avisat des de que va guanyar les eleccions, però la posada en escena de la política internacional en la segona presidència de Donald Trump sorprèn i es supera cada dia. Trump s’està afanyant a destruir l’ordre comercial imperant des de finals de la Segona Guerra Mundial. Un ordre del que els Estats Units, com a primera potència mundial, en són l’autor bàsic. El fet és que Trump, no sabem si per una manca de lectures o per una manca de compressió lectora, llegeix malament la historia del comerç internacional i la globalització.
En primer lloc, Trump justifica els aranzels com una aplicació de justícia a la resta del món. I ven com un càstig a altres països el que és abans de res una pujada dels impostos que pagaran els seus ciutadans. Igual que els europeus pagarem la rèplica de la Unió Europea. En les guerres comercials no hi ha guanyadors i aquí hi perdrà tothom. Si no fos un impost als ciutadans americans, de què recaptarien els milers de milions que Peter Navarro i altres assessors de Trump anuncien aquests dies? Paradoxalment els defensors dels impostos baixos estan perpetrant, d’esquena al Congrés, una pujada impositiva que és d’una magnitud històrica.
En les guerres comercials no hi ha guanyadors i aquí perdrà tothom
En segon lloc, hi ha una lectura errònia del procés de desindustrialització occidental de las últimes quatre o cinc dècades. En el procés de deslocalització, la Xina i altres països s’han industrialitzat i han crescut molt. Milers de milions de persones han sortit de la pobresa. Els consumidors occidentals també hi ha guanyat, perquè han pogut comprar electrodomèstics, roba i altres productes industrials a preus relativament baixos.
Però, als Estats Units i a Europa també hi ha hagut perdedors, en els territoris on ha tancat la planta industrial. Detroit en seria l’emblema. És veritat que la hiperglobalització pot haver anat massa lluny —la frase és de Dani Rodrik— però no serà ni senzill ni barat desmuntar les cadenes de valor global per recuperar producció industrial. I a més, si es recuperen fàbriques, no crearan llocs de treball al ritme dels anys 50 o 60 perquè a les cadenes de producció industrial modernes hi ha cada vegada més tecnologia, més robots i menys persones.
I finalment, Trump llegeix malament la història dels anys 20 i 30 del segle passat. Atribueix als aranzels americans una potència industrial que és fruit de que els Estats Units varen liderar la segona revolució industrial, desenvolupant bona part de les tecnologies i aplicacions que es deriven de l’electricitat i el motor d’explosió. I sobretot, s’oblida que la pujada aranzelària de 1930 —l’aranzel Smoot-Hartley — i la guerra comercial subsegüent va contribuir a agreujar els efectes de la Gran Depressió. La depressió va començar amb el crac del 29 —la caiguda de la borsa de Nova York— i es va expandir i intensificar, entre altres raons, per l’efecte pervers dels aranzels.
Ara, quan encara no fa tres mesos de la pressa de possessió de Donald Trump, la borsa ja va caient, amb els inversors desconcertats per les mesures econòmiques i comercials que aplica. Deia Mark Twain que la història no es repeteix, però rima. No sabem si Trump ha llegit Mark Twain.