Saber acabar una feina, donar-la per enllestida, sense possibilitat de poder-la retocar, és una disciplina que, poc o molt, tots hem hagut d’anar adquirint a la vida. És el vertigen de la data d’entrega: aquella petita mort que t’obliga a anar comprometent un món de possibilitats a una de sola, que es la versió final. A mi em passa quan escolto cançons que ja tinc gravades, que em fan sentir gelós, perquè les sento més segures d’elles mateixes que no pas les cançons en què estic treballant ara mateix. Com si en el passat jo hagués tingut les coses molt més clares que no les tenia. Mentre fas camí per primera vegada, tots els altres camins possibles segueixen oberts i t’ofereixen alternatives poc o molt seductores. Adoptar-les, descartar-les, és una experiència vibrant.
Hem arribat a un moment de la temporada, a una etapa en la construcció d’aquest equipàs que dirigeix Flick, molt dolços. Encara no sabem què pot arribar a guanyar, però ja ens ha donat proves d’una col·lecció de qualitats envejables: és molt divertit de veure, agressiu en atac i molt eficaç i solidari en defensa, fa conviure el desvergonyiment juvenil amb el rigor tàctic, moments de vertigen amb sàvies crides a minorar la marxa, etc. Millor encara, el grup transmet una cohesió entusiasta i una mentalitat de ferro, que només pot provenir de l’autoconfiança. Algun dia sabrem quin paper ha tingut, en la cohesió del grup i la fe dels jugadors en el míster, la matinera i agosarada aposta per la tàctica del fora de joc que va fer l’equip tècnic, i el fet que se n’obtinguessin resultats tan contundents i des de tan aviat. Sobretot, en un grup humà que la temporada anterior havia perdut la solidesa defensiva que fa dues temporades li va permetre endur-se el campionat de Lliga...
El Barça ja ens ha donat proves d’una col·lecció de qualitats envejables
A les xarxes ja comencen a conviure reculls de jugades de l’equip de Flick, remats, regats i combinacions al primer toc, amb vídeos semblants als dels grans èxits dels grans equips construïts al voltant de Messi, amb Busi, Xavi i Iniesta... I un, que sovint gaudia d’aquests últims amb aquell punt de nostàlgia (quina superioritat palmària tenien aquells equips!), se n’adona ràpid, mentre gaudeix neguitós i en directe de jugades semblants de l’equip actual, que encara no s’ha guanyat gaire res, que encara està tot per decidir. És evident, però sorprèn constatar-ho. Les jugades que recordarem en el futur com coreografies inesborrables, d’una precisió mecànica, van ser construïdes des de la mateixa precària fragilitat que ens tenia dimecres a la nit amb l’ai al cor i la boca oberta, al caire de la butaca. Quin privilegi de poder viure, de poder veure com s’enregistren les inoblidables certeses del futur!