Recentment atenia una intervenció de Jordi Hereu, carregada d’optimisme consistent, sobre la finestra d’oportunitat que s’obre per a la indústria espanyola. Així doncs, atesa la salut de la nostra economia i el moment que viu el món, considerava que podem convertir-nos en un eix industrial de primer ordre.
Certament, el nostre país sorprèn per la seva estabilitat social, creixement econòmic i capacitat per atreure persones i capitals; unes condicions idònies per implementar una política industrial que consolidi el tomb geoestratègic a què ens força el proteccionisme global creixent i la necessitat d’arribar la majoria d’edat en qüestions com ara la defensa i la intel·ligència artificial. Un objectiu possible i estimulant per a la consecució del qual el ministre demanava que aquest fos l’any de la inversió, de programes públics ambiciosos a tots els nivells de l’Administració i, també, d’una aposta decidida des del sector privat. I hi coincideixo plenament.
Hi ha poca ambició privada quan es tracta de posar recursos en tecnologia
En aquestes circumstàncies, el lideratge l’han d’assumir els poders públics com, des de fa anys, fan els Estats Units i la Xina amb els seus grans projectes estratègics; però també cal més inversió privada. Són moltes les evidències d’aquesta necessitat, i una de les més inequívoques, al marge del que reflecteixen les xifres, és la forçada marxa a l’estranger de molts dels nostres millors enginyers i científics que, si es quedessin, poden no trobar una feina conforme a la seva formació o bé haver d’acceptar uns salaris molt més baixos que els que percebrien en altres països de la Unió Europea.
Això és conseqüència de la poca predisposició del nostre teixit empresarial per generar prou llocs de treball de qualitat, malgrat que disposa de tot el que necessita per això, des de tradició industrial i exemples pròxims d’iniciatives d’èxit global, fins a capital científic i professionals excel·lents formats a les nostres universitats. Una part del problema vindrà de la política, sempre capaç de sorprendre’ns amb alguna ocurrència, que no fa més que desincentivar. Però la responsabilitat recau, també, en la poca ambició privada quan es tracta d’invertir en tecnologia i en l’aversió més gran al risc dels nostres financers, que continuen optant per sectors més coneguts i rendibles a curt termini.
En un món tan carregat de turbulències, en el qual no guanyem per a tants sobresalts, tot convida a replegar-se i esperar que amaini el temporal, però amb això només aconseguiríem veure com passa de llarg una oportunitat històrica, molt difícilment repetible. Per això, i com que el soroll eixordador va per llarg, val més que, com també assenyalava el ministre, atenguem a santa Teresa i el seu “que res no et torbi, que res no t’espanti, tot es passa”. Que quan es passi, que passarà, ja siguem un eix de referència global.