Demanar-se un cafè i llegir el diari que reposa sobre la barra del bar és la rutina de molts al matí. Donar una ullada als titulars, posar-se al dia de l'actualitat i acabar amb la contraportada. A La Vanguardia, aquesta última pàgina té nom propi, la Contra, i la firmen Ima Sanchís, Víctor Amela i Lluís Amiguet des de fa 27 anys. La primera va veure la llum el 13 de gener del 1998 i totes les alegries que van venir d'aquell dia endavant les compten els mateixos periodistes a Cómo sortir en ‘la Contra’, un volum que Ana Godó, editora de Llibres d'Avantguarda, va tenir clar que volia al seu catàleg.
El títol no és fútil. Al llarg dels anys, són molts els que s'han interessat en aparèixer en la que és avui la secció d'entrevistes més longeva de la premsa europea i que a punt va estar de dir-se El Tresillo o Pas de Trois. A les seves pàgines, el trio convida el lector a conèixer-los millor. I és que, malgrat que la tasca que duen a terme no necessita presentació, què se sap dels seus protagonistes i de la rebotiga de les seves gairebé 10.000 entrevistes publicades?
Víctor Amela, per exemple, a punt va estar de no aconseguir beca a La Vanguardia, el diari que li va canviar la vida. L'últim dia d'inscripcions, es va adormir. Per sort, el seu pare i el seu company de facultat –i ara també de plantilla– Carlos Novo van aconseguir encarrilar la situació i que arribés a cinc minuts del tancament de finestreta. No tenia clar quin medi triar, però, al final, com per llavors vivia a prop del carrer Pelai, l'antiga seu, va valorar el pràctic. Anys més tard, entrevistaria Julio Iglesias, que li va recomanar que, més enllà d'escriure, es dediqués a la televisió, dues facetes que fa temps que combina a la perfecció.
Els lectors més joves tampoc no poden recordar que Ima Sanchís va canviar un càrrec de responsabilitat en una revista de moda i bellesa pel reporterisme i, temps després, per la Contra. Una decisió de la que no es va penedir mai, doncs li ha permès viatjar per tot el món i conèixer personatges com Richard Gere, que es va entestar a fer-li classes de budisme; o el poeta i novel·lista francès Michel Houellebecq, que va acabar passejant la seva gosseta Oliva, coneguda per molts com la quarta contraera, ja que no són poques les vegades que acompanya a la periodista en el seu ofici. “Quan m'han advertit que un personatge és antipàtic, després sol encantar-me”, reconeix. “m'agrada la gent que no fingeix ser encantadora”.
La Contra també ha permès donar a conèixer personatges de tota mena. Lluís Amiguet recorda amb especial estima a l'exwaterpolista Pedro García Aguado, que es va acabar convertint en una cara televisiva amb el programa Germà gran. Això sí, primer es va sotmetre al seu bateria de preguntes, com també ho va fer fins i tot en set ocasions Woody Allen. Cineasta i periodista van coincidir tantes vegades que, al final, semblaven vells coneguts. El director d'Annie Hall va arribar fins i tot a dedicar-li una fotografia: “Vostè sembla més feliç que yo”.
En efecte, Amiguet ho era, com també molts dels entrevistats que han compartit una estona amb ell o amb els seus col·legues de redacció. “Un senyor ens va confessar que va trobar la felicitat gràcies a la Contra. Va llegir l'entrevista el diplomàtic Inocencio Arias que titulava ‘Ser feliç és no tenir caps i anar caminant a treballar’ i va acabar deixant la seva feina en un banc per convertir-se en taxista. Un gir radical perquè l'oficina va passar a tenir-la al garatge de casa seva”, recorden.
Entrevistes agraïdes i, també, complicades, sigui per la temàtica, les circumstàncies o el caràcter. Però en tot cas inoblidables, tant per al més fidel dels lectors com per a ells mateixos, doncs recorden amb precisió tots i cada una de les trobades. Ara, toca compartir-los.
