Mirar i veure són accions que tothom fa. Com que les fem constantment, hi donem poca importància. Les donem per descomptades. Ara bé, veure i mirar no són sinònims. Tots hi veiem, llevat que tinguem als ulls un problema seriós. Veure prové del verb llatí videre, que deriva d’una arrel indoeuropa weid molt curiosa, ja que ha deixat en les llengües romàniques el mot veure i, en canvi, en les anglosaxones hi ha deixat paraules aparentment distants, per bé que íntimament connectades amb el significat de veure. Em refereixo a wisdom (que en anglès significa saviesa), wise (savi) i wizard (mag). Que els savis i els mags hi veuen més a fons que la gent normal és un fet inqüestionable.
Aquesta arrel indopeuropea weid també va donar en grec la paraula eidos que volia dir aparença. Nosaltres la fem servir en el sufix -oide per indicar noms de coses que semblen el que no són: d’un cos celeste que sembla una estrella i no n’és en diem asteroide (d’ aster, estrella en grec) i d’un robot que sembla una persona en diem androide (d’andros, home en grec, com tothom sap). Precisament, hi ha un sistema telefònic molt popular que es diu Android. Podríem preguntar-nos per què li van posar aquest nom. Em fa la impressió que, en aquest cas, el mot android no té tant a veure amb l’etimologia com amb la filosofia d’ara, és a dir, amb una idea molt estesa segons la qual els humans ens estem confonent amb les màquines que ens faciliten (o ens compliquen) la vida. En aquests temps que han entronitzat tipus com Musk i Thiel, el sistema telefònic Android vol ser una picada d’ullet a l’ideal del cíborg, la fusió de l’humà i la màquina.
A mig camí dels humans antics i els cíborgs de demà, hi ha l’humà protèsic, és a dir, la persona que, en virtut de la brillant evolució de la medicina, ha estat reparada amb dents, genolls, malucs o artèries artificials de l’obsolescència dels seus òrgans naturals. Home protèsic seré jo aviat, perquè als meus ulls, erosionats per tantes coses que han hagut de veure, m’hi hauran d’implantar unes lents.
La distància ajuda a entendre però separa; amplia la visió, allunya de la vida
Si el verb veure significa, segons el diccionari, “tenir el sentit de la vista”, el verb mirar és la projecció d’aquest sentit a la realitat. Mirar deriva del llatí mirari, que significa admirar. Si el verb mirar fa referència a una activitat molt genèrica, que pot concretar-se de moltes maneres, el verb admirar és molt més precís: apel·la a la vessant activa i entusiasta de l’acte de mirar. Es pot mirar de manera passiva, rutinària, poc atenta. Es pot mirar amb passió, amb il·lusió, amb fervor o, també, amb terror, amb repugnància. Hi ha moltes maneres de mirar. En canvi, només hi ha una manera d’admirar: deixar-se apassionar per la cosa mirada.
No cal, em sembla a mi, que l’objecte admirat sigui molt bell, gran o espectacular. Podem admirar-nos de qualsevol cosa si la mirem amb atenció: les arrugues en un rostre, per exemple; o la desolació d’un paisatge; o el rostre fatigat, però resistent, de Zelenski mentre suporta els renys de Trump i Vance. A l’edat mitjana es feia servir molt el verb meravellar-se en el mateix sentit d’ admirar. Meravellar-se de tot el que hi ha de bo i de dolent al món és el que fa Fèlix, personatge d’una novel·la de Ramon Llull. L’idealista Quixot i el realista Sancho també tendeixen a admirar el que veuen pels camins. També escriure articles és una manera d’entrenar els ulls, d’enquadrar la mirada, d’intensificar la percepció de la meravella i l’horror del món. Ara bé mirar intensament impedeix de viure intensament.
Lee tambiénTemps obscenament cínics
Per un problema als ulls, hauré d’estar un temps, no sé si llarg o curt, sense aparèixer per la finestra que em cedeix Guayana Guardian. En aquest temps de silenci m’acompanyarà Carles Riba que, en un dels seus poemes, s’identifica amb un ocell solitari que, mentre estén les ales per volar, veu des de dalt tot que el passa a sota: un gran riu ple de vida, que travessa valls, pobles i ciutats abans d’arribar al mar. Els ulls, diu el poeta, no es cansen de transportar imatges al cor, que, però, inevitablement s’evaporen com un somni. L’escriptor necessita la distància per veure el que passa, però no pot tocar res del que veu. La distància ajuda a entendre millor però et separa de la gent. La distància amplia la visió, però allunya de la vida.