Óscar Puente dona la cara després de les incidències contínues en la xarxa de Rodalies durant els últims mesos i la desconvocatòria de vaga a Renfe contra el traspàs del servei a la Generalitat. El ministre de Transports explica, sense embuts, que la decisió de mantenir la infraestructura operativa mentre es fan les obres provoca aquests problemes.
Punt d’inflexió
El deteriorament és tan gran que l’usuariés escèptic, peròels resultats es veuran”
Rodalies té solució?
La situació de Rodalies és dolenta, sense pal·liatius. La quantitat d’incidències és molt alta i, per tant, hi ha un problema seriós. Solució total a curt termini, no n’hi ha. Però capacitat i possibilitat de millora sensible, sí. I hi estem treballant intensament. Que ningú no tingui cap dubte que el nostre objectiu és que a l’abril es registrin menys incidències que al març, i al maig menys que a l’abril. L’objectiu és arribar a l’estiu amb una millora de les xifres.
Com pretenen aconseguir aquest canvi a curt termini?
En primer lloc necessitem continuar avançant en la renovació de la infraestructura, això es notarà forçosament. Després, amb mesures que s’estan adaptant en relació amb petites i grans coses quotidianes, que tenen a veure amb la informació, amb el manteniment... Sumant-ho tot, podem anar aconseguint que vagi millorant la situació.
Quant temps han d’esperar els usuaris perquè les obres en marxa repercuteixin de debò en una millora del servei?
És important que l’usuari sigui conscient que nosaltres hi estem absolutament abocats. La desinversió en un ecosistema ferroviari tan complex i extens va portar a una situació en què pràcticament queia a trossos. Estem fent servir molts recursos i provant de mantenir la prestació del servei al mateix temps que fem inversions importants. A poc a poc, li anirem donant un funcionament més pròxim a la normalitat.
La Generalitat demana dos anys de paciència als viatgers. Preveu la possibilitat de fer més interrupcions del servei per accelerar les obres i escurçar els terminis?
La disjuntiva entre tallar i treballar mentre mantenim el servei és complicada de resoldre. Podríem fer-ho molt més ràpid? Sí, però ens obligaria a tallar el servei. Estem provant de buscar el màxim equilibri perquè l’usuari pugui fer servir Rodalies i tenir les mínimes incidències possibles. Si volem millorar la situació en menys temps, hauríem de fer més interrupcions de servei. Si volem fer-ho al mateix temps que es presta el servei, a costa de tenir incidències, tenim unes franges horàries concretes i més limitació a l’hora d’intervenir en la infraestructura.
I si s’augmenta la inversió?
L’any passat vam executar 607 milions d’euros. És el màxim que podem fer en aquestes condicions. Si algú em diu com es pot superar aquesta xifra sense tallar més i sense parar el servei, jo estaré encantat. Els meus tècnics no hi veuen la possibilitat. Podem anar-nos-en a 1.000 milions d’inversió amb moltíssim esforç? Sí, però hauríem de tallar. Intervenir en estacions, catenàries, sistemes de seguretat, etcètera, com estem fent mentre es manté el servei en funcionament, té unes limitacions tremendes, però és una feinada.
Malgrat el que s’està invertint ara, entén que Rodalies sigui vist per la ciutadania com el símbol o el símptoma de la desinversió històrica a Catalunya?
Símptoma de desinversió, sens dubte. Allà hi ha les dades del que jo anomeno la dècada terrible, entre el 2010 i el 2018. Van ser anys d‘inversió nul·la, no només a Rodalies, sinó a tot arreu. Com a conseqüència d’aquesta falta d’inversió, la xarxa ferroviària de Catalunya se’n va anar al carall. Ara cal remuntar aquesta situació. La pena és que com que el deteriorament és tan gran, la ciutadania i l’usuari no ho perceben i ho veuen amb desconfiança i escepticisme. Els resultats es veuran, que ningú no en tingui cap dubte. Ara, que patirem? Jo tampoc no puc enganyar. Patirem, esclar.
L’oposició l’acusa de no implicar-se en la crisi ferroviària a Catalunya.
Ningú no pot dir que no som conscients del problema. No és veritat, ho som plenament. No estem de braços plegats. Estem renovant estacions, vies, catenàries, sistemes de seguretat, hem comprat trens... Estem posant tota la carn a la graella i l’únic que necessitem és una certa calma política. Des de les institucions no podem enviar al ciutadà missatges de crispació o equívocs respecte al que s’està fent.
Hi va haver un diumenge en què de manera extraordinària la Generalitat va reunir el ministeri, Renfe i Adif. Falta visibilitzar més que hi estan treballant?
El president d’Adif i Renfe n’estan molt conscienciats i són gairebé cada setmana a Catalunya. Farem totes les reunions que calguin, tot i que potser si es fa diumenge es traslladi un missatge excessivament alarmista.
Flueix el diàleg amb el Govern de la Generalitat?
Bé, és positiu. De la mateixa manera, quan ERC era al capdavant de la Generalitat el diàleg va ser molt bo. Tinc una molt bona relació amb l’exconsellera Ester Capella, hi va haver una molt bona entesa.
Les infraestructures van ser la qüestió que va disparar l’independentisme fa gairebé 20 anys. Tem que la percepció ciutadana actual el torni a revifar?
És important que l’usuari de Rodalies tingui present qui vol resoldre el problema i qui vol fer-lo servir. Hi ha un sector de la política catalana fonamentalment centrada a resoldre aquest problema. Òbviament, el president de la Generalitat hi és per conèixer bé quina és la situació, quines són les possibles solucions, quin és el pla i participar-hi. I hi ha qui hi és a reprovar, a interpel·lar, a alçar la veu. Que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions, així no es resol Rodalies. Empenyent tots és com es pot resoldre, i espero que la ciutadania sigui capaç de distingir-ho. Hi ha qui necessita banderes i uns altres que volem resoldre els problemes.
En què es traduirà per als usuaris el traspàs de Rodalies a la Generalitat?
És evident que no canviarà d’un dia per l’altre perquè la gestió l’assumeixi una altra administració. Vull ser clar: hi ha qui pensa que així que la Generalitat n’assumeixi la gestió, això serà xauxa. No, això serà xauxa quan hàgim estat capaços d’implementar les inversions que calen per posar Rodalies al dia. Dit això, hem arribat a un acord i el complirem, tot i que això no marcarà la diferència.
Què pot marcar la diferència, llavors?
Que quan la competència es traspassi, la infraestructura estigui en condicions i el material rodador sigui el més nou possible. O és que algú creu que perquè la Generalitat gestioni la situació farà màgia? No. Els trens no s’avarien en funció de si els gestiona una Administració o una altra. Els trens es paren perquè són vells, perquè de vegades la catenària no està en condicions, perquè el sistema de seguretat és obsolet...
I no es pot millorar la gestió d’alguna manera fins que es materialitzi el traspàs?
Sí, hi estem treballant, però la gestió no fa miracles si la matèria primera és desastrosa. Tot i això, tenim una nova presidència de Renfe i una nova direcció de Rodalies, i aquests canvis també es van notant.
Tenint en compte que el traspàs de Rodalies està en marxa, qui ha de liderar el futur del servei? Ara decideixen el ministeri, la Generalitat, Renfe, Adif...
La pauta i la direcció de la gestió recaurà fonamentalment sobre la Generalitat quan el traspàs estigui efectuat. S eguim el full de ruta que tenim acordat i que al seu dia vam pactar amb Esquerra, una formació política amb què tenim un diàleg constant, almenys al meu entendre en relació amb aquesta qüestió. Hi ha un diàleg constructiu i aquí continuarem. Ara no és el moment de qüestionar les decisions que s’han consensuat.
L’acord de desconvocatòria de la vaga blinda la majoria de l’empresa mixta per a Renfe, tot i que ERC entén que es pot canviar d’aquí dos anys. Vostè també ho interpreta així?
Quina utilitat tindria això? El que és fonamental, i el que la Generalitat volia, és que la gestió recaigués en ells. L’acord diu que al consell d’administració, que és on es prenen les decisions, la majoria serà de la Generalitat. Crec que ja li va bé que Rodalies continuï, des del punt de vista laboral, pertanyent al grup Renfe i li permeti tenir aquest flux de personal imprescindible. Imaginem que ara mateix anem a una societat majoritària de la Generalitat i deixa de consolidar amb Renfe. La primera opció que tindria el personal és la de sortir-ne. Això quines conseqüències tindria? Cal fer les coses amb cap i saber fins on podem arribar. En aquest moment, crec que és la millor decisió possible. Dona tranquil·litat de futur tant a la plantilla com a la Generalitat.
Per què Renfe es planteja sortir de França?
Hi ha dues raons fonamentals. La primera és la falta de rendibilitat en l’explotació. La segona són les dificultats amb què ens estem trobant per arribar fins a París. Nosaltres volem entrar, com ha fet Ouigo a Espanya, en les línies més rendibles. I fins ara, ens ho han estat impedint. Això ens porta a pensar si ens val la pena continuar a França. I n’hi ha una tercera: amb el material rodador que fem servir a França podríem prestar serveis a Espanya i atendre millor alguns usuaris del nostre país. És una decisió de pura lògica empresarial i de servei públic.
Què falta perquè es tanqui l’operació sobre Talgo?
Crec que falta molt poc. Els compradors [ Sidenor] són molt prudents i volen assegurar al màxim la reducció dels riscos possibles.
Com serà el bitllet únic de transport per a tot Espanya?
El model està definit i entrem en una fase de diàleg amb les administracions locals i autonòmiques. Hem de buscar aliats. Crec que ningú no es voldrà quedar fora, tret d’alguns exemples que em passen pel cap i que no crec que siguin molt difícils d’imaginar. Hem rebut demandes d’administracions de tot signe polític que s’han ofert a formar part de l’entorn de proves i el 2026 serà una realitat.
Quin rang de preus tindrà?
Encara no ho puc explicar. L’equip que l’ha dissenyat ha fet simulacions. L’únic que puc dir és que serà atractiu des del punt de vista econòmic.
Es podrien aprofitar els corredors mediterrani i atlàntic per al transport de tropes militars?
Sens dubte. El terme rearmament és equivocat, perquè no es prova de rearmar-se sinó de coordinar-se millor en defensa i seguretat, que no són estrictament armamentístiques, però que són vitals. Si parlem de mobilitat militar, Europa té un problema. Tenim una xarxa ferroviària que no és interoperable. Tenim fronteres reals a la xarxa ferroviària, amb amples de via diferents o amb sistemes diferents de seguretat. I cal resoldre-ho. El corredor mediterrani i l’ atlàntic pretenen unificar una gran infraestructura ferroviària que recorre Europa d’un extrem a l’altre, amb un únic sistema i amb un únic ample. Estructures que avui, degut a la necessitat de defensa que s’ha detectat, són d’ús dual, valen per a l’àmbit civil i per al militar, i han d’entrar clarament en joc en el finançament europeu. Si volem millorar la nostra seguretat, coordinació o els desplaçaments eventuals de tropes, necessitem tenir una xarxa de transport europea que permeti el desplaçament de materials i persones.
Espera reciprocitat per part de França?
Tinc moltes esperances posades en el nou ministre de Transports. És un home molt vinculat a Espanya. Crec que és conscient de la necessitat de resoldre els problemes, com les connexions interfrontereres. I veurem si dura, perquè també dic que és el cinquè que he conegut en 16 mesos de ministre.
El president Sánchez va apel·lar a un consens ampli per donar resposta a l’amenaça aranzelària de Trump. Espera que el PP hi posi l’espatlla en un moment tan transcendental com l’actual?
La disjuntiva al meu cap és entre el que crec que el PP hauria de fer i el que crec que farà. Jo crec que cap país, davant amenaces exteriors, no es baralla. Quan hi ha una amenaça en forma de guerra comercial, el més lògic és que a dins ens entenguem, si és que hi ha un sentit d’ Estat i patriotisme. Què és el que penso que passarà? Tant de bo m’equivoqui, però crec que el que ja hem vist en altres ocasions. Durant la pandèmia, amb la inflació, amb els fons europeus, amb l’excepció ibèrica... Tant de bo aquesta sigui la primera en què en set anys posen l’espatlla en alguna cosa.
És possible protegir els sectors afectats pels aranzels i augmentar la despesa en defensa sense pressupostos?
Els pressupostos són positius i útils, però no són imprescindibles. L’any passat, el Ministeri de Transports va batre el seu rècord d’inversió executada dels últims 17 anys i ho hem fet amb un pressupost prorrogat. Un altre exemple: els ajuts al transport no són als pressupostos del 2023, han estat aprovats com a modificació pressupostària. Per tant, són imprescindibles els pressupostos? No. Seria positiu que n’hi hagués? Negar-ho és negar la realitat. Uns pressupostos, entre altres coses, a més, traslladarien un missatge de més estabilitat política.
