Fa poc un grup d’estudiants em va interpel·lar sobre el kit de supervivència de la Unió Europea. En la conversa es van endinsar en la lògica de les preguntes, mediatitzades per l’ansietat que la guerra produeix en qualsevol persona decent. Vam compartir reflexions i vaig intentar aportar serenitat i pedagogia sobre la nova realitat europea. Reflexions que em vaig comprometre a traslladar als pacients lectors d’aquesta tribuna. Els joves, com el conjunt de la societat, mereixen ser tractats com a adults i que se’ls expliqui la veritat sense amagar el cap sota l’ala, però, alhora, sense exageracions que pretenguin pertorbar l’ànim per aconseguir altres finalitats que van més enllà de l’estricta seguretat i defensa dels ciutadans de la UE.
Començo fent meu sense complexos el sentiment i l’eslògan del “No a la guerra”. Però denunciant, també, sense cap complex, aquella esquerra suposadament pacifista que davant els plans de futur de la UE enarbora la pancarta de la pau, quan ha estat incapaç de fer-ho els dos últims anys davant la Rússia de Putin. És a dir, davant el responsable de l’única guerra que avui hi ha en territori europeu: la d’ Ucraïna. Guerra provocada per una invasió il·legal d’un país sobirà i contrària al dret internacional, ordenada per un autòcrata que és incapaç de respectar els drets dels ciutadans del seu propi país.
Comparteixo les paraules d’una ministra de la coalició d’esquerres que governa amb el PSOE, quan declara: “Em mobilitzaré pel no a la guerra, tinc un fill i em terroritza l’espiral bel·licista”. Sí, senyora, jo també em mobilitzaré contra la guerra. Tinc tres filles i un net, però, encara que no els tingués, em continuaria comprometent a favor de la pau i contra qualsevol espiral bel·licista. I aquest és el projecte de la Unió Europea, emergit sobre les brases de la guerra amb l’ objectiu clar d’impedir que l’ardor bel·licista, el fanatisme i el menyspreu als drets humans tornin a castigar Europa amb el terror i la mort.
I és en nom d’aquest projecte de pau que hem d’exigir als actuals dirigents europeus que afrontin les seves responsabilitats, no només fugint de la demagògia, sinó enarborant la pedagogia. La ciutadania té el dret i la necessitat que se li expliqui que els últims 75 anys la pau ha estat possible per l’engranatge institucional de la UE, que ha posat en mans comunes decisions que van des de la gestió del carbó i de l’acer (així es va començar per ser materials bàsics per a la guerra) fins a la moneda comuna.
Ningú a la UE no planteja envair Rússia, sinó establir les bases perquè aquesta no envaeixi ningú més
Però cal explicar també que la pau ha estat possible perquè els Estats Units i els seus soldats han garantit la nostra seguretat, mentre nosaltres solidificàvem el millor model de benestar del planeta sense haver de dedicar excessius recursos a la despesa en defensa.
Però aquest statu quo s’ha acabat. Trump menysprea Europa, flirteja amb Putin i li importa un rave deixar-nos al descobert davant l’esperit bel·licista d’un sàtrapa format al KGB de l’antiga Unió Soviètica. I d’això va el present: no de fer la guerra, sinó d’evitar que la guerra s’estengui més enllà d’ Ucraïna. I com que fins avui els garants d’això han estat els Estats Units, ara (i ja és hora) hem de ser els europeus els que ens subroguem en les seves funcions. Això sí, a la manera europea i amb la unitat més gran possible.
Lee tambiénTrump, el quitament i la immigració
Diguem-ne rearmament o com es vulgui, però del que es tracta és de gastar més en defensa per persuadir els bel·licistes de no provocar noves guerres. A més, és il·lusori pensar que això s’aconseguirà sense adoptar mesures antipopulars. Si la UE vol liderar, haurà d’explicar prèviament la veritat per dolorosa que pugui ser.
Ningú a la UE no està plantejant envair Rússia, sinó establir les bases perquè aquesta no envaeixi ningú més. I fins i tot sabent que, tant pel fet de l’aparent llunyania de les nostres fronteres, com per haver estat absents de les dues grans guerres, o pel rol que antigament l’exèrcit va tenir en la dictadura, el sentiment dels espanyols és diferent del dels polonesos, finlandesos, holandesos o danesos..., avui cal estar amb ells com abans ells van estar amb nosaltres. O ens hem oblidat dels fons de cohesió, de la PAC, dels Next Generation...?