L’impacte de la nova presidència de Trump continua tenint un paper estel·lar en les anàlisis geopolítiques. Els minuts de conversa a la Casa Blanca entre el president, Vance i Zelenski aixequen acta pública de la fallida del bloc occidental i de la voladura des de dins de les regles de l’ordre internacional dels últims 80 anys. Trump i Vance, amb insòlita agressivitat i deliberada violència verbal, van pretendre humiliar l’agredit i rehabilitar l’agressor Putin.
No sé si Trump va de debò amb totes les seves amenaces o una part quedaran inventariades en la llarga llista d’esbojarrades fanfarroneries frustrades davant el mur de la realitat. Sens dubte, en l’àmbit de la immigració i en el dels aranzels trobarà clares resistències i respostes pernicioses per als interessos dels EUA. Però vagi o no vagi de debò Trump i faci el que faci la seva Administració, qui sí que hauria d’anar de debò i sense pèrdua de temps és la UE. El que va començar amb la CECA el 1951 a París, com un projecte de pau, consolidat al llarg de les últimes dècades com un gran espai de llibertat i progrés econòmic i social, ara ha d’abordar una revolució profunda i urgent.
Si els informes de Letta i Draghi acaben en un calaix, serà la UE la que acabarà al bagul dels records
Per descomptat, al terreny de la seguretat i no només garantint ajuda militar a Ucraïna, sinó modelant i construint una autèntica política europea de defensa. Però hem de fer més i podem fer més, només depenem de nosaltres mateixos. Hi ha un nou context al qual la UE s’ha d’adaptar incorporant les receptes de Letta i Draghi. Revisar el que no s’ha fet bé; crear una cinquena llibertat que permeti investigar i crear sense limitacions; generar un mercat únic de capitals amb bancs i estalvi europeus; fer-ho també en l’àmbit energètic i en el de les telecomunicacions; eliminar barreres administratives i burocràtiques i engendrar un marc regulatori únic acompanyat d’una nova governança. I si a alguns no els agrada, val més avançar sense ells que retrocedir tots junts. Si els informes de Letta i Draghi acaben en un calaix, serà la UE la que acabarà al bagul dels records.
Davant aquests reptes europeus, que haurien de formar part del debat polític espanyol generant un consens com més ampli millor, emergeixen, tanmateix, polèmiques superficials i enfocades des d’interessos conjunturals i partidistes. És el que passa sobre el quitament del deute del FLA o de la delegació de competències a Catalunya en matèria d’immigració. Les dues mesures són relatades com un èxit de l’independentisme pels partits catalans que les van negociar. I assumides en els mateixos termes pel PP, per presentar-les com a exemple d’un Govern socialista “agenollat davant els enemics d’Espanya”. Un altre cop a la grenya i, com passa des dels primers acords de CiU amb el PSOE de González o després amb el PP d’Aznar, Catalunya, una vegada més, acaba sent l’ase dels cops, encara que se n’acabin beneficiant tots.
Lee tambiénUn món nou
El quitament del deute no és per sufragar el que Junqueras va gastar quan regentava la Hisenda catalana. És un pegat més per cobrir un dèficit fiscal que Catalunya no té en exclusiva i que prové d’un finançament insuficient de la gran majoria de les comunitats autònomes. Aquest és el problema! I la delegació competencial d’immigració és el que és i no el que als uns i els altres els convé fer veure que és. I sense compartir el relat i el to d’algun dels seus dirigents (mancats de la més mínima empatia), em sembla un disbarat activar la caça de bruixes presentant Junts com l’essència de la pitjor extrema dreta racista de la UE.
Espanya té pendent emprendre definitivament el finançament de les autonomies (que són les que presten la majoria dels serveis a la ciutadania) i té en la gestió de la immigració (com ho té gairebé tota la UE) un repte que ha d’abordar des del realisme. Despatxar els dos desafiaments des de l’empremta de la “necessitat conjuntural” i “el foc creuat partidista” és un greu error que pagarà no només Catalunya, sinó el conjunt d’ Espanya. A tot plegat afegim-hi la incapacitat per garantir l’accés a l’habitatge i, al seu torn, el dret a la propietat davant el creixent fenomen de l’ocupació. I després continuarem lamentant l’ascens de la veritable extrema dreta!