L’únic sector de la població adulta dels Estats Units que no s’immuta pel caos que el maligne nen déu de la Casa Blanca escampa pel món és la base MAGA. Li continuaran donant suport, com bé va dir ell una vegada, encara que cometés un assassinat a la llum del dia a la Cinquena Avinguda de Nova York.
Hi ha un parell de dades que podrien contenir una casualitat reveladora. Primera, els analistes polítics d’aquell que havia estat un gran país coincideixen que l’esmentada base comprèn aproximadament el 30% dels votants. Segona, The New York Times explicava divendres que segons un estudi recent el 30% dels nord-americans “llegeixen al nivell que esperaries d’un nen de 10 anys”. O sigui, que cada tercera persona que et trobes pel carrer durant un passeig per, diguem, Dallas pateix per poder desxifrar el significat d’un text elemental.
Igualet que Donald Trump, que, com és ben sabut, no ha estat capaç de llegir ni un llibre en tota la seva llarga vida. No oblidem una altra de les seves famoses frases: “Adoro els incultes”.
Que els vuit mil milions d’habitants del nostre planeta estiguin a la mercè dels capricis d’un analfabet amb problemes letals de salut mental (psicopatia) representa un moment interessant –sense precedents, m’atreviria a dir– en la història de la humanitat. La qüestió és si hauríem de ponderar la possibilitat d’un suïcidi massiu, d’alçar la bandera blanca en reconeixement del nostre fracàs com a espècie, o si hi ha cap possibilitat de consol, fins i tot d’esperança.
Jo m’inclino per la segona opció, encara que sigui només per l’hàbit a què m’aferro (cada dia amb més dificultat, ho reconec) de transitar per la vida amb optimisme. L’alternativa és menys agradable i, al final, ens morim.
Les bones notícies:
– Tres podcasters que en conjunt tenen una audiència de 25 milions i fins ara havien estat pro Trump a mort han criticat durament la seva política d’aranzels. En un dels casos, al paio se li van obrir els ulls perquè va dir que havia perdut 20 milions de dòlars a les borses. O sigui, cap criteri moral, ni de bon gust, només diners.
Elon Musk ha proposat una zona de lliure comerç entre els Estats Units i Europa
– The Wall Street Journal , el diari seriós més de dretes dels Estats Units, ha estat llançant crítiques duríssimes a Trump no només per l’estupidesa dels seus impulsos econòmics, sinó per la crueltat de les deportacions d’immigrants que ha ordenat i el disbarat de les seves actituds destructives cap als aliats canadencs i europeus. El diari de Rupert Murdoch va denunciar “la bestiesa, la gran bestiesa de la guerra comercial” que Trump havia iniciat.
– Diversos inversors novaiorquesos multimilionaris que havien donat suport a la campanya presidencial de Trump amb diners se n’estan penedint. Un d’ells, Bill Ackman, havia dit al desembre: “Estem a punt de veure l’administració més pro Estats Units, més procreixement, més proempresarial de la meva vida adulta”. Aquest mes, després del fiasco aranzelari, ha declarat: “No crec que això fos previsible. Suposava que la realitat econòmica seria el principi d’acció de la Casa Blanca”. El senyor Ackman en deu saber, de números, però la seva capacitat de judici és, aparentment, zero.
– Els congressistes i senadors republicans es van convertir fa anys en fidels gossets falders de Trump. Per utilitzar una frase favorita del president, li han estat “llepant el cul”. Mitja dotzena d’ells, prou per canviar els resultats dels vots en la legislatura, tot d’un plegat han començat a expressar dubtes sobre l’amo. Ted Cruz, el republicà i fins ara fanàtic trumpista senador de Texas, va advertir la setmana passada que Trump amenaçava de destrossar l’economia del seu país, cosa que garantiria “un bany de sang” per al seu partit en les pròximes eleccions importants al Congrés, l’any que ve.
– Elon Musk, l’home més ric del món, tem la possibilitat de deixar de ser-ho a causa de l’impacte de la seva aliança amb Trump en el seu principal negoci, els cotxes Tesla. No només s’ha declarat en contra dels beneïts aranzels sinó que ha proposat una zona de lliure comerç entre els Estats Units i Europa. I ha estat en conflicte obert amb Peter Navarro, el principal assessor comercial de Trump, a qui ha titllat de “cretí” a X, abans Twitter, la xarxa social que es va regalar fa un parell d’anys.
–El Financial Times aquesta setmana ha revelat els resultats d’enquestes que diuen que el 63% dels nord-americans tenen una opinió negativa de la política econòmica de Trump, de bon tros la xifra més alta en 50 anys. Només el 25% van dir que creien que serien més pròspers d’aquí al 2030. I aquestes enquestes es van fer abans que Trump anunciés la guerra d’aranzels contra el món.
La suma de tot això i més va ser que dimecres Trump va fer marxa enrere en la seva política aranzelària, suspenent-la durant 90 dies per a desenes de països, tret de la Xina. En part va ser també perquè, com qualsevol bully, quan les preteses víctimes se li enfronten (en aquest cas sobretot el Canadà i la Unió Europea), es fa caca als pantalons. Però abans que res es va rendir perquè de sobte un llamp de realitat va penetrar el seu cervell rèptil i va veure que en el seu intent de destruir el món corria el risc de destruir-se a si mateix, l’únic que li importa en la vida.
Trump ha fet marxa enrere: ha vist que intentant destruir el món corria el risc de destruir-se a si mateix
El més depriment, malgrat la feliç notícia que després de 83 dies de circ s’estan imposant límits al rei boig, és la motivació que hi ha darrere de la rebel·lia que comencem a veure en contra seu. Pur cinisme. Tant Cruz, com Musk com els inversors financers saben perfectament bé que Trump és un personatge ridícul. Però tots es pensaven que es beneficiarien en l’àmbit material de la seva presència a la Casa Blanca.
Lee tambiénPer qui toquen les campanes?
Bé. Val més això que res. Veurem si el fenomen Trump serà recordat com un grotesc interludi en la vida política dels Estats Units o si el país recuperarà el seny. Hi ha motius, insisteixo, per a l’esperança. Encara que val més, per si de cas, no fiar-se’n.
La resta del món civilitzat faria bé de continuar tallant la seva dependència econòmica i militar d’un país on la decència i la responsabilitat ocupen un segon lloc darrere de l’interès econòmic. I és que allà tot és money, money, money, un concepte de vida tan equivocat com infantil.