Aquests últims temps sovintegen els relats en què els seus protagonistes recuperen la mirada de la nena o del nen que
va ser; la història s’articula amb la veu adulta del present però manté la percepció d’aquell temps passat, el de la infantesa i/o l’adolescència. Són volums que canalitzen emocions retingudes, de vegades amagades, i desencadenen la memòria. Prenen la forma d’obres de ficció –en diferent grau– o autobiogràfiques
–molts són textos híbrids–. La innocència, la vulnerabilitat i la sorpresa d’aquella etapa són ben presents.
A El ataque de las cabras (Random House), la primera novel·la de Laura Chivite (Pamplona, 1995), la ficció s’imposa en un relat de creixement ple de jocs i metàfores, de realitat i fantasia. Els contes de la cabra Juana donen peu als diferents capítols –tres– en què la narradora rememora l’època que va viure amb la seva tieta Lidia, a la qual torna a veure després d’anys de distància i pren consciència de les herències familiars.
L’actriu barcelonina Maria Roig (1995) també s’estrena amb Ama de casa (Lumen). Una nena de nou anys explica els dies previs a l’enfonsament del terra que es va produir al barri del Carmel barceloní quan es feien obres per al condicionament de la Línia 5 del metro. La petita es prepara per a la seva primera comunió. La fe i l’entorn socioeconòmic marquen l’escriptura d’aquestes pàgines, on conviuen memòria i imaginació.
De la mateixa generació que les autores anteriors i també debutant és Jonathan Arribas (Zamora, 1997), que firma Vallesordo (Libros del Asteroide). El Nico és un nen de dotze anys que viu al poble que dona títol a la narració amb els pares i l’àvia i que recuperarà fent un deure escolar el record d’un estiu previ. La vida quotidiana, el lèxic familiar, els veïns, l’ escola i el món dels somnis d’aquell nen a qui li encanta ballar i seguir el programa televisiu Fama, ¡a bailar! s’escriu a través dels seus ulls ben oberts. Reflecteix també la no sempre complaent mirada aliena i l’existència que despunta.
⁄ La innocència, la vulnerabilitat i la sorpresa d’aquesta etapa de la vida
són presents en diferents obres
Chetna Maroo irromp en l’escriptura amb la novel·la Wester Lane (Sexto Piso). L’autora d’origen indi establerta al Regne Unit commou amb el personatge de Gopi, una nena d’onze anys –la petita de tres germanes– que ha perdut la mare i que acceptarà les decisions del seu pare que la portaran a viure amb uns oncles. És un personatge que sent l’orfandat i el dolor aliè i que per damunt de tot intenta no crear problemes i anar fent.
El guionista i escriptor Enric Pardo (Castelló de la Plana, 1977) torna a l’escriptura amb L’home de la casa (LaMagrana), una obra íntima en què el petit Enric intenta entendre el món
dels adults. Un llibre que recupera la seva pròpia infantesa i el divorci dels seus pares, les seves conseqüències i emocions. La també guionista i fotògrafa Isabel Albaha articulat un exercici de memòria a Tortugas (Libros del Asteroide) a través de la seva protagonista, l’adolescent Sofia, que grava missatges de veu al mòbil per rememorar –parla amb la seva àvia morta, amb la seva mare i intercanvia missatges a Instagram amb Luna– i ubicar-se en un món advers –l’institut i l’assetjament–.
La Paula té deu anys. El seu dia a dia així com el desconcert quan troba les cartes fabuladores que la seva mare escriu a la seva àvia es plasmen a Quinze anys / Quince años (L’Altra / Nórdica) de la noruega Vigdis Hjorth (1959).
L’últim Premi Tusquets de novel·la, La casa limón, de la romanesa Corina Oproae (1973), establerta a Espanya des del 1997, s’acosta a la seva pròpia infantesa en temps del règim comunista de Ceausescu. Comença amb una nena –la veu del relat en primera persona– a sota d’una taula, envoltada de llibres al menjador familiar. Aquest inici dona peu a la història d’una família i d’un país. Un llibre que té molts paral·lelismes amb els records de l’albanesa Lea Ypi a Libre (Anagrama).
A Hijo de papá (Deleste), del croat Dino Pesut, la malaltia del pare empeny el jove protagonista a abandonar el present i revisitar una infantesa en què la incomprensió per la seva homosexualitat i els desacords entre els seus pares l’havien portat lluny.
A El secreto de Marcial (Destino), Premi Nadal 2025, l’argentí Jorge Fernández Díaz (Buenos Aires, 1960), intenta entendre el seu progenitor ja mort i recupera anècdotes de la seva relació, marcada des de la infància per l’amor al cinema.
Publicada a Itàlia el 2001, Guerra de infancia y de España (Libros del Asteroide), de Fabrizia Ramondino (1936-2008), ens explica les aventures d’una nena, la Titita, filla del cònsol italià a Mallorca, durant la Guerra Civil.
A En una habitació desconeguda / En una habitación ajena (Les Hores / Libros del Asteroide) el sud-africà Damon Galgut (1963) deixa constància del jove que va ser i com viatjant per Grècia, l’Àfrica Oriental i l’Índia va anar descobrint la vida adulta i el procés de construcció personal.
Niña pájaroglaciar (Almadia), de la colombiana Mariana Matija, és una espècie de diari molt personal en el qual l’autora expressa el seu amor des de molt petita per la terra, els animals i les plantes. Són retalls d’una vida en comunió amb l’entorn.
Un repàs als primers passos vitals, no sempre plàcids, que s’afegeixen a altres històries inoblidables, recentment recuperades, com Mi planta de naranja lima (Asteroide), del brasiler José Mauro de Vasconcelos, o el clàssic El amante (Tusquets) de la autora francesa Marguerite Duras.