L’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca i les seves promeses de posar fi a les guerres d’ Ucraïna i Gaza van suscitar una esperança raonable. El president dels Estats Units presumia d’anar al gra en tots els afers i ser un líder resolutiu en afers internacionals, a diferència dels seus predecessors i de la diplomàcia i les seves formes. Sent un president atípic en la història dels Estats Units, bona part del món va creure, amb certa candidesa, que potser Trump podria decantar aquests conflictes i mediar amb agilitat en favor de la pau o, en el seu defecte, en treves que aplanessin el camí per a la negociació. El president Trump aportava un altre argument de pes aparent: a diferència del seu predecessor, Joe Biden, mantenia una bona sintonia personal amb el president de Rússia i el primer ministre d’Israel. Semblava que, així que ho demanés als seus dos amics (Vladímir Putin i Benjamin Netanyahu), la pau arribaria en qüestió de dies, setmanes, pel cap alt.
Molts van confondre el seu desig benintencionat de posar fi a la guerra a Ucraïna i Gaza amb la retòrica pacifista del nou inquilí de la Casa Blanca. Després d’uns inicis prometedors, la via diplomàtica està en punt mort i diàriament continuen caient innocents, tant a Ucraïna com a Gaza. No hi ha hagut cap solució màgica, malgrat el to de cara a la galeria de Donald Trump, en consonància amb aquella frase tan carpetovetònica d’“això ho arreglo jo amb una trucada de telèfon”.
Els Estats Units tenen més marge de maniobra a Gaza que a Ucraïna. Inicialment, la intermediació dels Estats Units, Qatar i Egipte va obtenir resultats i l’organització terrorista Hamàs i el Govern de Benjamin Netanyahu van pactar un alto el foc en tres fases que va entrar en vigor el 19 de gener. Era un bri d’esperança, després de quinze mesos de guerra arran de la incursió terrorista de Hamàs en territori israelià el fatídic 7 d’octubre del 2023.
La primera fase de la treva va permetre que diversos centenars de milers de palestins desplaçats a l’interior de Gaza tornessin a les seves cases o el que quedava d’elles. Així mateix, els combois d’abastament van tornar a entrar per pal·liar els patiments dels gazians. En contrapartida, Hamàs va posar en llibertat 33 ostatges, incloses les restes mortals de vuit d’ells, entre els quals tres membres d’una família d’origen argentí, mentre que un miler de presos palestins van ser excarcerats per Israel.
La primera fase de la treva va ser esperançadora, però, en espera de la segona, la guerra continua
La primera fase de la treva va concloure el 18 de març i ha suposat el retorn complet a la guerra, de menys intensitat, però gens simbòlica. “És només el començament”, va remarcar el primer ministre Netanyahu tan bon punt es van reprendre els atacs aeris, que, des d’aleshores, han causat la mort de 1.650 palestins. Els bombardejos israelians tornen a ser una rutina i les seves tropes han ampliat el control d’àrees veïnes a Israel amb l’argument de crear “una zona de seguretat”, vetada als palestins i amb una superfície aproximada del 30% de la franja.
Segons diverses estimacions, l’exèrcit israelià controla en total el 70% de Gaza, inclosa Rafah, la ciutat que connecta el territori palestí amb Egipte. L’ONU avalua en uns dos milions el nombre d’habitants tècnicament confinats a Gaza, especialment al sud i el litoral de la franja. I no sembla que retirar les tropes sigui una possibilitat per al Govern de Netanyahu. No a curt termini. El ministre de Defensa ha declarat que seguiran, malgrat “qualsevol acord de futur, ja sigui temporal o permanent”.
Israel augmenta el control sobre Gaza i al·lega que només la pressió militar alliberarà els ostatges
El primer ministre argumenta que la pressió militar és l’argument més convincent perquè Hamàs alliberi els últims segrestats. Ells són la moneda de canvi de Hamàs, possiblement l’única. Es tracta d’un nou tour de force en el qual Israel sembla tenir-ho tot a favor. La fatiga dels gazians és gran i algunes veus han desafiat la llei del silenci que imposava Hamàs per desmarcar-se del seu monopoli del sentir palestí. La hiperactivitat del president Trump és variable i el focus ha passat ara a la guerra d’aranzels. Gaza ha tornat al segon pla i només Qatar maniobra activament perquè s’implementi la segona fase de la treva.
Mentre Hamàs prolongui el captiveri dels 58 últims ostatges israelians, Netanyahu tindrà arguments –moralitat a banda– per seguir la desactivació de Gaza com a amenaça vital per a Israel. Un propòsit que sembla tenir el vistiplau dels Estats Units, per als quals Gaza no figura entre les seves prioritats. Ni l’Orient Mitjà.