Penso sovint que les paraules són capaces de derrotar el temps i quan em submergeixo en grans històries, sempre acabo pensant que hi ha la fórmula anhelada que conté la immortalitat. Aquesta setmana ha mort Mario Vargas Llosa als 89 anys i, tot i la seva senectut, el món s’ha col·lapsat entre la realitat i la creença col·lectiva d’una ploma eterna com la seva.
Vargas Llosa i totes les seves novel·les van edificar una memòria que, com els grans Faulkner, Flaubert, Austen... Ressona més enllà del cos, de l’ésser humà. L’any 2010 va rebre el reconeixement més alt: el premi Nobel de Literatura. Aleshores vam saber que per a ell la literatura és foc, una altra manera diferent de resistir el pas del temps: “Escriure és protestar, encara que sigui de manera subtil. La literatura és foc”.
Les ombres de Vargas Llosa desapareixeran, la seva literatura perdurarà
A la Ilíada, els grecs sabien on era la flama de la immortalitat. “La vida és breu, l’art és etern”. Aquesta majestuositat infinita, plena de misteri i desig, continua sent la pedra filosofal que només uns quants arriben a descobrir amb el seu art, amb el seu talent excepcional, que traspassa el món terrenal i ascendeix a la llum eterna.
“La literatura alimenta la vida interior i l’enriqueix amb somnis, desitjos i passions”. Vargas Llosa sabia que les paraules resisteixen millor que les estàtues, que són valedores de la defensa d’una memòria inesborrable que es construeix amb aquell talent que es multiplica en llibres.
Lee tambiénGilead de Trump
Ha deixat d’importar tot allò que també va construir com a humà: les seves ambicions polítiques frustrades o una història d’amor mediàtica els últims anys de la seva vida amb Isabel Preysler. Fins i tot la seva possible supèrbia o elitisme, tan criticat els darrers temps, està condemnat a l’oblit. Perquè allò que perdura –com un fil de foc que travessa el temps– és l’obra. L’art de narrar el món per fer-lo més lliure i més suportable. La literatura és una bastida d’esperança, és la llum al final del túnel, és un record perenne del que podem ser i potser ja no som perquè vam caure en l’oblit.
Les ombres de Vargas Llosa desapareixeran després de les tempestes de crítiques a la seva persona. La literatura perdurarà perquè és molt més forta que les fragilitats de l’home. És temps de llegir-lo. És temps de començar a fer-lo etern.