És la guerra... cultural!

Hi ha gent –uns quants– capaç de fer llibres sobre minúcies com el plaer que proporciona el primer glop de cervesa. D’altres –molts– ens expliquen la seva vida de totes les maneres possibles. En canvi, l’historiador José Enrique Ruiz-Domènec ( Granada, 1948), a la seva última obra, El duelo interminable ( Taurus), demostra la màxima ambició que un autor d’assaig pugui tenir. Sembla que digui als lectors: “ Escoltin, jo els explicaré com funciona el món, com ha funcionat els últims 150 anys”, des de la Comuna de París del 1871 fins als nostres dies. Ho explica tot: la literatura, l’art, la música, la política, les idees... no com a compartiments estancs, sinó interrelacionant-los. Increïblement, en surt airós.

“Sí –diu somrient, en una xerrada amb aquest diari en un hotel de Barcelona–, alguna gent em llegia pensant: ‘Al següent revolt, derraparàs’... i sembla que no he caigut”. El llibre, subtitulat La batalla cultural del largo siglo XX, és una mena de forat de l’ Aleph, un visor pel qual assistim a un recorregut intel·lectual amb especial èmfasi en les confrontacions filosòfiques, estètiques, econòmiques i ideològiques del període analitzat, “en què la gran malaltia és l’ansietat”.

Alguns duels: Ortega contra Orwell, Eco contra Marcuse, Sartre contra Kerouac, Wagner contra Nietzsche...

“El concepte batalla cultural és gramscià –indica– però fixi’s que jo no parlo de guerres culturals, en plural, sinó d’una sola batalla amb moltes cares, potencio la singularitat, és un tot, hi busco l’harmonia en la diferència. Avui el saber s’ha dividit en categories cada vegada més especialitzades i jo les uneixo, com passava als segles XII i XIII, de la catedral de Chartres a la Divina Comèdia ”.

Quan tanca el llibre, un recorda combats descrits amb fervor, com el de Nietzsche contra Wagner (“el filòsof va trobar en un altre camp epistemològic, el de la música, el que ell estava buscant, tot i que el referent personal el va decebre”), el d’Ortega y Gasset contra Orwell (“són antitètics però coincidiran en un diagnòstic sobre les masses a Espanya, un des de la seva posició burgesa liberal i l’altre tacant-se al fang de les trinxeres, és una llàstima que no haguessin parlat mai entre ells, de manera que jo al llibre els faig discutir)”, el de Heidegger contra Husserl, el de Sartre contra Kerouac (“el primer no volia evolucionar i per això se’l van menjar els fills amb patates, mentre que Kerouac sí que volia canviar”), Salinger contra Pasternak (“els dos plantegen el mateix problema: què ha de fer la gent jove?”), Freud contra Lacan, Umberto Eco contra Marcuse... i relaciona coses que un mai no hauria gosat relacionar (els dadaistes amb Lenin, per exemple, ja que van conviure al mateix carrer).

Els grans fets de la història estan explicats des de la cultura, amb llibres, composicions musicals, pel·lícules... “perquè, en el fons, la història no aprofundeix, el que queda sempre és la part cultural, no els moviments bèl·lics de la Primera Guerra Mundial sinó el seu efecte. I no podem descuidar la part irracional de la història”. “Per què ignoren els molt influents Bob Dylan o Joan Baez –es pregunta– els mateixos que atorguen gran importància a la poesia trobadoresca?”.

S’atura, entre d’altres, en Karl Popper, “que ens va diagnosticar molt bé el que és la societat oberta, que nosaltres anomenem democràcia i llibertat de mercat. Això ha aconseguit un èxit enorme, la possibilitat de l’ascensió social. Al segle XIV, tu podies ser ric, però no ascendies de classe, mentre que avui, en dues generacions, pots pujar un graó molt gran. Això és un fenomen nou i que esperem que no s’interrompi”.

Obra combativa, el seu camp d’anàlisi és Europa, entesa en un sentit ampli –“les seves cinc grans cultures barrejades”– que l’estén a Amèrica. La violència hi és present en diversos episodis, però el missatge global és optimista. “Hem viscut situacions molt pitjors que l’actual i ens n’hem sortit”.

Temes com el naixement de l’ Estat cultural als anys setanta o la revolució sexual s’alternen amb escenes protagonitzades per Fernando de los Ríos, Lorca, Valle-Inclán, Bertolucci... i amb elements autobiogràfics (la seva alegre vida juvenil parisenca, les seves classes amb corbata rosa a la universitat...). Si aquest assaig fos una pel·lícula, es podria titular Tot alhora a tot arreu . “El veig com un llibre de vellesa, una cosa que no pot fer una persona jove, tot està integrat al meu teixit al llarg de tant de temps”.